Vés al contingut principal

Serviria per a alguna cosa?

Hi ha qui diu que la Guerra Freda va ser la Tercera Guerra Mundial i no s’allunya gaire de la realitat. Va consistir en un enfrontament tàctic entre els Estats Units i la Unió Soviètica que va durar gairebé mig segle però, de fet, va ser només una època de transició, d’un vell estat de coses en què els conflictes es resolien bàsicament per la força de les armes a un altre, l’actual, en què les guerres es disputen en un altre escenari molt més difús i en el qual les víctimes ja són pràcticament només civils.
Aquesta anomenada Guerra Freda va generar, entre moltes altres coses, un estil literari que ràpidament va incidir en el cinema, el gènere dels espies. L’autor anglès John Le Carré va resumir en el títol d’una de les seves primeres obres l’esperit auri d’aquell conflicte L’espia que va venir del fred i després ja mai més ens van abandonar les imatges, imaginàries o no, de carrers emboirats, poblats d’homes amb abrics amb el coll alçat que es vigilaven els uns als altres.
Aquests dies s’ha estrenat la darrera pel·lícula de Steven Spielberg, El pont dels espies, que s’inclou perfectament en aquesta estètica i que explica un dels episodis clau d’aquell conflicte, les negociacions entre americans i russos per intercanviar-se dos valuosos peons. En aquest cas el govern americà va preferir deixar-ho en mans d’un advocat novaiorquès, James B. Donovan, un fet que exemplifica com evolucionaria el món en les dècades vinents.
Com sempre ha fet el bon cinema, el film ens toca la fibra. No sabem exactament quina, perquè possiblement d’això es tracta, però, més enllà d’altres anècdotes, ens deixarà una frase que quedarà per sempre en l’imaginari col·lectiu, és la resposta que sorgeix quan l’advocat Donovan, interpretat per Tom Hanks, interpel·la reiteradament al seu client, l’impassible agent soviètic Rudolf Abel: «Vostè no es preocupa mai?» i l’espia respon invariablement: «Serviria per a alguna cosa?».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…