Ves al contingut principal

Serviria per a alguna cosa?

Hi ha qui diu que la Guerra Freda va ser la Tercera Guerra Mundial i no s’allunya gaire de la realitat. Va consistir en un enfrontament tàctic entre els Estats Units i la Unió Soviètica que va durar gairebé mig segle però, de fet, va ser només una època de transició, d’un vell estat de coses en què els conflictes es resolien bàsicament per la força de les armes a un altre, l’actual, en què les guerres es disputen en un altre escenari molt més difús i en el qual les víctimes ja són pràcticament només civils.
Aquesta anomenada Guerra Freda va generar, entre moltes altres coses, un estil literari que ràpidament va incidir en el cinema, el gènere dels espies. L’autor anglès John Le Carré va resumir en el títol d’una de les seves primeres obres l’esperit auri d’aquell conflicte L’espia que va venir del fred i després ja mai més ens van abandonar les imatges, imaginàries o no, de carrers emboirats, poblats d’homes amb abrics amb el coll alçat que es vigilaven els uns als altres.
Aquests dies s’ha estrenat la darrera pel·lícula de Steven Spielberg, El pont dels espies, que s’inclou perfectament en aquesta estètica i que explica un dels episodis clau d’aquell conflicte, les negociacions entre americans i russos per intercanviar-se dos valuosos peons. En aquest cas el govern americà va preferir deixar-ho en mans d’un advocat novaiorquès, James B. Donovan, un fet que exemplifica com evolucionaria el món en les dècades vinents.
Com sempre ha fet el bon cinema, el film ens toca la fibra. No sabem exactament quina, perquè possiblement d’això es tracta, però, més enllà d’altres anècdotes, ens deixarà una frase que quedarà per sempre en l’imaginari col·lectiu, és la resposta que sorgeix quan l’advocat Donovan, interpretat per Tom Hanks, interpel·la reiteradament al seu client, l’impassible agent soviètic Rudolf Abel: «Vostè no es preocupa mai?» i l’espia respon invariablement: «Serviria per a alguna cosa?».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…