Vés al contingut principal

Sense mans

Sempre recordaré aquella entranyable escena al final d’Una nit a Casablanca, la Casablanca dels germans Marx, en què Harpo pilota l’avió que els ha de salvar i Groucho se’l mira de reüll i pregunta: «Segur que saps pilotar un avió?» i l’altre germà respon pel mut: «I tant que sí, fins i tot sense mans!». Harpo ensenya les mans alegrement i l’avió, naturalment, cau. Aquesta va ser una de les darreres pel·lícules d’aquella surrealista banda de còmics, però això d’anar pel món «sense mans» ha continuat fins ara.
D’ençà que els telèfons mòbils permeten el seu ús amb el mètode «sense mans», veiem, i escoltem, la gent parlant al buit, i no només els vianants, també els ciclistes, els motoristes, els conductors d’automòbils i les dones magrebines que se’l posen entre el mocador i l’orella mentre traginen una bossa del Mercadona a cada mà. Pel carrer s’escolta la remor constant dels «sense mans», una verborrea inesgotable, inextingible i inaguantable.
Com pot ser que parlem pels descosits? Amb qui parlem? I, sobretot, per què? Les cordes vocals dels éssers humans són un instrument fràgil i només l’hauríem d’utilitzar en comptades ocasions, únicament per demanar perdó quan trepitgem algú, per deixar anar un renec quan ensopeguem amb l’enèsima rajola mal posada o per desitjar «bones festes» quan passa un conegut. Però, ara que hi penso, ni això!
El vescomte de Turenne, aquell mariscal de Richelieu, donava a qui el volia escoltar un sol consell: «cada vegada que vulguis parlar, calla!». Estic segur que en un planeta més sostenible la gent només parlaria quan fos estrictament necessari, per això la natura ens ha dotat d’ulls, de tacte, de gust i d’orelles. Nosaltres que ens sentim hereus de la dieta mediterrània hauríem d’utilitzar tots els sentits i no solament un. I per fer-ho segur que ens aniria bé recordar constantment la genial frase del menys mut dels germans Marx: «Val més callar i semblar ximple, que parlar i aclarir els dubtes definitivament».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…