Ves al contingut principal

L’èxit del fracàs

El famosíssim –en el seu moment– productor cinematogràfic Carlo Ponti, cèlebre pel seu ofici però també pel seu matrimoni amb Sofia Loren, sempre deia que si una pel·lícula té èxit, es parla de «gran negoci» i, si no en té, es diu que és art. De fet èxit i fracàs poden ser la mateixa cara de la mateixa moneda. El fracàs simplement és la distància entre el resultat al qual s’aspirava i el que s’obté, i l’èxit també és el resultat relatiu d’aquesta fórmula, plantejada, això sí, amb aquell gest que posen els polítics quan surten després de les eleccions a dir sempre que han guanyat, passi el que passi.
Fa cosa d’un mes, el magnífic programa de TV3 «Amb filosofia», conduït per Emili Manzano i Xavier Antich, proposava reflexionar sobre l’èxit i el fracàs. No seré jo qui vulgui afegir ni retreure res del que s’hi va dir, començant per la reflexió del begurenc Adrià Pujol Cruells que, parafrasejant Marx, afirmava que, si un fantasma recorre ara Europa, és el del fracàs, el fracàs col·lectiu.
A Catalunya en sabem molt de fracassos col·lectius, els hem anat col·leccionant –i celebrant!– durant segles i ara aquest fantasma torna a passejar-se entre nosaltres com el virus de la varicel·la o de la grip aviària. Si hem de fer cas de la recomanació de l’Àngel Castiñeira, un altre participant en el programa, quan deia que hem de témer més l’èxit que el fracàs, podem estar segurs que anem pel bon camí, perquè el succés cada vegada queda més lluny dels nostres objectius.
Probablement aquesta darrera cita és l’única amb la qual no puc estar del tot d’acord, perquè de la mateixa manera que els diners no fan la felicitat però hi ajuden, reeixir, encara que relativament, sempre és millor que espifiar-la, perquè el fracàs pot arribar a ser un fracàs absolut. Mentrestant em permetré la lleugeresa d’acabar aquest article no amb una citació erudita, sinó simplement amb el que vaig escoltar l’altre dia pel carrer quan, en trobar-se dues senyores, després de corroborar amb perfecte accent gironí la fatalitat dels esdeveniments en general, una d’elles va sentenciar: «È lo que hi ha».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …

La resposta és al fons de la caixa

Tothom sap que Pandora, una dona encuriosida, va decidir obrir la caixa que li havien ofert maliciosament com a regal de noces. Aquell recipient contenia tots els mals del món i es van escampar ràpidament en destapar l’atuell. Tot i que el feixisme no anava inclòs en aquell primer paquet de maldat, en la confecció d’aquest invent ideològic s’hi van utilitzar una bona colla de les roïneses de la capsa. A finals del segle XIX la majoria d’intel·lectuals estaven convençuts que l’era de les guerres havia acabat i van sorgir tota mena de moviments culturals que exaltaven la novetat i la modernitat que havia de portar el nou segle. L’Art Noveau i, a Catalunya, el Modernisme en són dos exemples evidents. Però una conjunció diabòlica d’aliances entre els poderosos imperis europeus va abocar Europa a la guerra, l’agost de 1914. La Primera Guerra Mundial va destruir la confiança que els europeus havien tingut en la seva pròpia civilització i van començar a sorgir veus que alertaven d’aquesta dava…