Ves al contingut principal

L’èxit del fracàs

El famosíssim –en el seu moment– productor cinematogràfic Carlo Ponti, cèlebre pel seu ofici però també pel seu matrimoni amb Sofia Loren, sempre deia que si una pel·lícula té èxit, es parla de «gran negoci» i, si no en té, es diu que és art. De fet èxit i fracàs poden ser la mateixa cara de la mateixa moneda. El fracàs simplement és la distància entre el resultat al qual s’aspirava i el que s’obté, i l’èxit també és el resultat relatiu d’aquesta fórmula, plantejada, això sí, amb aquell gest que posen els polítics quan surten després de les eleccions a dir sempre que han guanyat, passi el que passi.
Fa cosa d’un mes, el magnífic programa de TV3 «Amb filosofia», conduït per Emili Manzano i Xavier Antich, proposava reflexionar sobre l’èxit i el fracàs. No seré jo qui vulgui afegir ni retreure res del que s’hi va dir, començant per la reflexió del begurenc Adrià Pujol Cruells que, parafrasejant Marx, afirmava que, si un fantasma recorre ara Europa, és el del fracàs, el fracàs col·lectiu.
A Catalunya en sabem molt de fracassos col·lectius, els hem anat col·leccionant –i celebrant!– durant segles i ara aquest fantasma torna a passejar-se entre nosaltres com el virus de la varicel·la o de la grip aviària. Si hem de fer cas de la recomanació de l’Àngel Castiñeira, un altre participant en el programa, quan deia que hem de témer més l’èxit que el fracàs, podem estar segurs que anem pel bon camí, perquè el succés cada vegada queda més lluny dels nostres objectius.
Probablement aquesta darrera cita és l’única amb la qual no puc estar del tot d’acord, perquè de la mateixa manera que els diners no fan la felicitat però hi ajuden, reeixir, encara que relativament, sempre és millor que espifiar-la, perquè el fracàs pot arribar a ser un fracàs absolut. Mentrestant em permetré la lleugeresa d’acabar aquest article no amb una citació erudita, sinó simplement amb el que vaig escoltar l’altre dia pel carrer quan, en trobar-se dues senyores, després de corroborar amb perfecte accent gironí la fatalitat dels esdeveniments en general, una d’elles va sentenciar: «È lo que hi ha».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…