Ves al contingut principal

La vida al davant

Romain Gary era un escriptor i diplomàtic francès, lituà de naixement quan Lituània pertanyia a Polònia i Europa era una nebulosa de gasos a punt d’explotar. Rus de llengua materna i jueu per origen familiar, va lluitar com a pilot durant la Segona Guerra Mundial i va rebre de mans del general De Gaulle la Croix de guerre, una condecoració reservada als herois. Gary deia que «la veritat és que hi ha moltes gotes que no fan vessar el got». El seu vas, però, es va desbordar el 2 de desembre de 1980 quan es va llevar la vida en el seu apartament de París.
Estem atrapats en un planeta rodó i pesant com la bola de metall que portaven els presoners lligada al turmell. Dia rere dia els humans anem guixant ratlletes a la paret mig escrostonada de la nostra cel·la, amb l’esperança d’anar restant temps a una llarga i feixuga condemna. Cada matí mirem la interminable rastellera de línies, les sumen al nombre d’arrugues a la cara i obtenim una xifra determinada que anomenem «anys».
Cada any arriba al seu final i intentem recopilar els fets i les notícies que en el seu moment vam considerar transcendents, somnis que s’esvaeixen irremeiablement com el rastre vaporós que deixen els avions en passar damunt dels núvols. Noms, dates, cares i paraules, tot va degotant lentament en el tassó de la memòria fins a desbordar-lo.
El premi Gouncourt no pot ser concedit més d’una vegada a un mateix autor, per aquesta raó Romain Gary s’hi va presentar en una segona ocasió amb pseudònim i el va tornar a guanyar amb la novel·la La vie devant soi, que Simone Signoret va encarnar posteriorment en el cinema, interpretant el paper de Madame Rosa, una vella prostituta supervivent de l’holocaust. Ella, potser perquè ja no albira gaire vida davant seu, expressa al seu jove amic Momo que «els malsons són allò en què es converteixen els somnis a mesura que passa el temps». Ara, al final d’aquest any, ens adonem, com Madame Rosa, que el temps va sobreeixint del recipient i que els somnis ja no són el que eren, que el canvi climàtic va escalfant el nostre món i que l’univers s’expandeix, però que al nostre país curiosament ho fa en parts matemàticament iguals.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…