Ves al contingut principal

La vida al davant

Romain Gary era un escriptor i diplomàtic francès, lituà de naixement quan Lituània pertanyia a Polònia i Europa era una nebulosa de gasos a punt d’explotar. Rus de llengua materna i jueu per origen familiar, va lluitar com a pilot durant la Segona Guerra Mundial i va rebre de mans del general De Gaulle la Croix de guerre, una condecoració reservada als herois. Gary deia que «la veritat és que hi ha moltes gotes que no fan vessar el got». El seu vas, però, es va desbordar el 2 de desembre de 1980 quan es va llevar la vida en el seu apartament de París.
Estem atrapats en un planeta rodó i pesant com la bola de metall que portaven els presoners lligada al turmell. Dia rere dia els humans anem guixant ratlletes a la paret mig escrostonada de la nostra cel·la, amb l’esperança d’anar restant temps a una llarga i feixuga condemna. Cada matí mirem la interminable rastellera de línies, les sumen al nombre d’arrugues a la cara i obtenim una xifra determinada que anomenem «anys».
Cada any arriba al seu final i intentem recopilar els fets i les notícies que en el seu moment vam considerar transcendents, somnis que s’esvaeixen irremeiablement com el rastre vaporós que deixen els avions en passar damunt dels núvols. Noms, dates, cares i paraules, tot va degotant lentament en el tassó de la memòria fins a desbordar-lo.
El premi Gouncourt no pot ser concedit més d’una vegada a un mateix autor, per aquesta raó Romain Gary s’hi va presentar en una segona ocasió amb pseudònim i el va tornar a guanyar amb la novel·la La vie devant soi, que Simone Signoret va encarnar posteriorment en el cinema, interpretant el paper de Madame Rosa, una vella prostituta supervivent de l’holocaust. Ella, potser perquè ja no albira gaire vida davant seu, expressa al seu jove amic Momo que «els malsons són allò en què es converteixen els somnis a mesura que passa el temps». Ara, al final d’aquest any, ens adonem, com Madame Rosa, que el temps va sobreeixint del recipient i que els somnis ja no són el que eren, que el canvi climàtic va escalfant el nostre món i que l’univers s’expandeix, però que al nostre país curiosament ho fa en parts matemàticament iguals.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …

La resposta és al fons de la caixa

Tothom sap que Pandora, una dona encuriosida, va decidir obrir la caixa que li havien ofert maliciosament com a regal de noces. Aquell recipient contenia tots els mals del món i es van escampar ràpidament en destapar l’atuell. Tot i que el feixisme no anava inclòs en aquell primer paquet de maldat, en la confecció d’aquest invent ideològic s’hi van utilitzar una bona colla de les roïneses de la capsa. A finals del segle XIX la majoria d’intel·lectuals estaven convençuts que l’era de les guerres havia acabat i van sorgir tota mena de moviments culturals que exaltaven la novetat i la modernitat que havia de portar el nou segle. L’Art Noveau i, a Catalunya, el Modernisme en són dos exemples evidents. Però una conjunció diabòlica d’aliances entre els poderosos imperis europeus va abocar Europa a la guerra, l’agost de 1914. La Primera Guerra Mundial va destruir la confiança que els europeus havien tingut en la seva pròpia civilització i van començar a sorgir veus que alertaven d’aquesta dava…