Vés al contingut principal

La vida al davant

Romain Gary era un escriptor i diplomàtic francès, lituà de naixement quan Lituània pertanyia a Polònia i Europa era una nebulosa de gasos a punt d’explotar. Rus de llengua materna i jueu per origen familiar, va lluitar com a pilot durant la Segona Guerra Mundial i va rebre de mans del general De Gaulle la Croix de guerre, una condecoració reservada als herois. Gary deia que «la veritat és que hi ha moltes gotes que no fan vessar el got». El seu vas, però, es va desbordar el 2 de desembre de 1980 quan es va llevar la vida en el seu apartament de París.
Estem atrapats en un planeta rodó i pesant com la bola de metall que portaven els presoners lligada al turmell. Dia rere dia els humans anem guixant ratlletes a la paret mig escrostonada de la nostra cel·la, amb l’esperança d’anar restant temps a una llarga i feixuga condemna. Cada matí mirem la interminable rastellera de línies, les sumen al nombre d’arrugues a la cara i obtenim una xifra determinada que anomenem «anys».
Cada any arriba al seu final i intentem recopilar els fets i les notícies que en el seu moment vam considerar transcendents, somnis que s’esvaeixen irremeiablement com el rastre vaporós que deixen els avions en passar damunt dels núvols. Noms, dates, cares i paraules, tot va degotant lentament en el tassó de la memòria fins a desbordar-lo.
El premi Gouncourt no pot ser concedit més d’una vegada a un mateix autor, per aquesta raó Romain Gary s’hi va presentar en una segona ocasió amb pseudònim i el va tornar a guanyar amb la novel·la La vie devant soi, que Simone Signoret va encarnar posteriorment en el cinema, interpretant el paper de Madame Rosa, una vella prostituta supervivent de l’holocaust. Ella, potser perquè ja no albira gaire vida davant seu, expressa al seu jove amic Momo que «els malsons són allò en què es converteixen els somnis a mesura que passa el temps». Ara, al final d’aquest any, ens adonem, com Madame Rosa, que el temps va sobreeixint del recipient i que els somnis ja no són el que eren, que el canvi climàtic va escalfant el nostre món i que l’univers s’expandeix, però que al nostre país curiosament ho fa en parts matemàticament iguals.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…