Vés al contingut principal

Darrers somnis de tardor

Deia un còmic francès que els somnis es van inventar per entretenir-nos durant les llargues hores que passem dormint i la tardor és potser l’època de l’any en què dormim més. Aquests dies curts, per tant, són els més propicis als somnis i el nostre cap bull amb tota mena de propòsits i anhels, i també pors aterridores. Per aquesta raó, si realment volem dormir tranquils, abans hem de descartar completament segons quins somnis.
Sigmund Freud, un senyor que entenia d’aquestes coses, va dir una vegada que no n’hi ha prou a somiar begudes, si tens set, has de llevar-te per beure. O sigui, que no n’hi ha prou a comprar una butlleta de loteria i esperar que et toqui, has de llevar-te cada dia i treballar perquè els teus somnis, els bons, es facin realitat.
Aquest any, als somnis normals, s’hi superposen malsons polítics. La dreta espanyola ha decidit organitzar-nos una festa electoral just uns dies abans de festes i anirem a votar entre llums que s’encenen i s’apaguen, arbres amb boles de colors i aquella inextingible cantarella que sorgeix de les botigues quan hi passes pel davant i s’obren les portes automàtiques.

En política generalment no hi ha lloc pels somnis, tot són promeses electorals i la majoria dels candidats fa, en els cartells, cara de complir-les sempre. Però, a hores d’ara, amb tot el que ha plogut –políticament parlant– al nostre país, no hem de fer-ne gaire cas, ja sabem qui són uns i quins són els nostres, què prometen uns i què volem nosaltres i, simplement, hem de fer el que ens dicti el caganer que tots portem a dins. Hem d’estar desperts les hores que calgui i descansar les que ens demani el cos, hem de somiar en la mesura de les nostres possibilitats i hem de saber que les nostres possibilitats no són la mesura dels nostres somnis. Anem a votar el dia 20 i esperem que l’endemà arribi l’hivern i el Nadal, i que les hores del dia s’allarguin, encara que sigui a pas de pardal.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…