Ves al contingut principal

Darrers somnis de tardor

Deia un còmic francès que els somnis es van inventar per entretenir-nos durant les llargues hores que passem dormint i la tardor és potser l’època de l’any en què dormim més. Aquests dies curts, per tant, són els més propicis als somnis i el nostre cap bull amb tota mena de propòsits i anhels, i també pors aterridores. Per aquesta raó, si realment volem dormir tranquils, abans hem de descartar completament segons quins somnis.
Sigmund Freud, un senyor que entenia d’aquestes coses, va dir una vegada que no n’hi ha prou a somiar begudes, si tens set, has de llevar-te per beure. O sigui, que no n’hi ha prou a comprar una butlleta de loteria i esperar que et toqui, has de llevar-te cada dia i treballar perquè els teus somnis, els bons, es facin realitat.
Aquest any, als somnis normals, s’hi superposen malsons polítics. La dreta espanyola ha decidit organitzar-nos una festa electoral just uns dies abans de festes i anirem a votar entre llums que s’encenen i s’apaguen, arbres amb boles de colors i aquella inextingible cantarella que sorgeix de les botigues quan hi passes pel davant i s’obren les portes automàtiques.

En política generalment no hi ha lloc pels somnis, tot són promeses electorals i la majoria dels candidats fa, en els cartells, cara de complir-les sempre. Però, a hores d’ara, amb tot el que ha plogut –políticament parlant– al nostre país, no hem de fer-ne gaire cas, ja sabem qui són uns i quins són els nostres, què prometen uns i què volem nosaltres i, simplement, hem de fer el que ens dicti el caganer que tots portem a dins. Hem d’estar desperts les hores que calgui i descansar les que ens demani el cos, hem de somiar en la mesura de les nostres possibilitats i hem de saber que les nostres possibilitats no són la mesura dels nostres somnis. Anem a votar el dia 20 i esperem que l’endemà arribi l’hivern i el Nadal, i que les hores del dia s’allarguin, encara que sigui a pas de pardal.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…