Vés al contingut principal

Quaranta novembres

Cadascú porta la comptabilitat a la seva manera, perquè a la vida sempre hi ha un abans i un després. Hi va haver una generació, la dels meus avis, que va quedar marcada per aquell divuit de juliol de 1936 i sempre ens van fer el relat de la seva existència parlant d’un «abans» i un «després» de la guerra. Les generacions posteriors no han tingut un referent tan clar, fent excepció dels que vam poder experimentar gairebé en viu i en directe la mort del dictador.
Aquell vint de novembre de 1975 ens ha quedat gravat en la memòria. La vigília vam anar a dormir després de veure a la tele «Objetivo Birmania», una pel·lícula de Raoul Walsh de l’any 1945. TVE ens tenia acostumats a aquesta mena de programacions de darrera hora per tal de dissimular el nerviosisme que es vivia a la capital del regne. L’endemà em vaig llevar com cada dia.
El primer que va trencar la meva rutina va ser una veïna de la mateixa edat que jo que, en veure’m sortir pel portal, va avisar-me: «no cal que vagis a escola, l’han tancat. En Franco és mort». Una mena de corrent elèctric va recórrer el meu cos, perquè intuïa que alguna cosa important canviaria a partir d’aquell moment. Vaig decidir, ja que estava al carrer, anar fins a l’institut, els Salesians de Sarrià, per poder copsar de primera mà l’ambient.
Barcelona dormia encara en un somni plaent, vaig passar per davant del monument a José Antonio Primo de Rivera que ja semblava una andròmina del passat i vaig continuar cap amunt. Al pati dels Salesians es vivia un ambient de festa i un hermano ens va donar el parte oficial: festa fins a nova ordre. Vaig mirar el rellotge i, si m’afanyava, encara podia agafar un bus cap a Girona, des de l’estació del Nord.
Allà m’hi vaig trobar tota una colla de gironins contents per la notícia d’aquella mort tan esperada. Vam pujar a l’autobús i per un moment es va fer el silenci, a la ràdio van anunciar un comunicat en directe del president del govern. Un aire sinistre va recórrer totes les cares i vam aguantar l’alè, esperant qui sap què. De sobte, va ressonar la veu ploramicona de l’Arias Navarro: «Españoles, Franco ha muerto». Un «visca» va envair l’atmosfera i el conductor va tallar el comunicat posant una cinta de casset amb música variada que ens va acompanyar durant tot el viatge per la costa, fins a Girona. De fet, el record d’aquella música festiva ja no m’ha abandonat mai més.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…