Ves al contingut principal

Quaranta novembres

Cadascú porta la comptabilitat a la seva manera, perquè a la vida sempre hi ha un abans i un després. Hi va haver una generació, la dels meus avis, que va quedar marcada per aquell divuit de juliol de 1936 i sempre ens van fer el relat de la seva existència parlant d’un «abans» i un «després» de la guerra. Les generacions posteriors no han tingut un referent tan clar, fent excepció dels que vam poder experimentar gairebé en viu i en directe la mort del dictador.
Aquell vint de novembre de 1975 ens ha quedat gravat en la memòria. La vigília vam anar a dormir després de veure a la tele «Objetivo Birmania», una pel·lícula de Raoul Walsh de l’any 1945. TVE ens tenia acostumats a aquesta mena de programacions de darrera hora per tal de dissimular el nerviosisme que es vivia a la capital del regne. L’endemà em vaig llevar com cada dia.
El primer que va trencar la meva rutina va ser una veïna de la mateixa edat que jo que, en veure’m sortir pel portal, va avisar-me: «no cal que vagis a escola, l’han tancat. En Franco és mort». Una mena de corrent elèctric va recórrer el meu cos, perquè intuïa que alguna cosa important canviaria a partir d’aquell moment. Vaig decidir, ja que estava al carrer, anar fins a l’institut, els Salesians de Sarrià, per poder copsar de primera mà l’ambient.
Barcelona dormia encara en un somni plaent, vaig passar per davant del monument a José Antonio Primo de Rivera que ja semblava una andròmina del passat i vaig continuar cap amunt. Al pati dels Salesians es vivia un ambient de festa i un hermano ens va donar el parte oficial: festa fins a nova ordre. Vaig mirar el rellotge i, si m’afanyava, encara podia agafar un bus cap a Girona, des de l’estació del Nord.
Allà m’hi vaig trobar tota una colla de gironins contents per la notícia d’aquella mort tan esperada. Vam pujar a l’autobús i per un moment es va fer el silenci, a la ràdio van anunciar un comunicat en directe del president del govern. Un aire sinistre va recórrer totes les cares i vam aguantar l’alè, esperant qui sap què. De sobte, va ressonar la veu ploramicona de l’Arias Navarro: «Españoles, Franco ha muerto». Un «visca» va envair l’atmosfera i el conductor va tallar el comunicat posant una cinta de casset amb música variada que ens va acompanyar durant tot el viatge per la costa, fins a Girona. De fet, el record d’aquella música festiva ja no m’ha abandonat mai més.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…