Ves al contingut principal

Ni carn ni peix

Es pot anar per la vida de moltes i variades maneres però al nostre país, i ferroviàriament parlant, només n’hi ha tres: TGV, Mitjana Distància i Regional. Aquesta darrera opció és una experiència que en llenguatge modern i enrotllat en podríem dir «slow». Si enganxes un dia clar i el tren no va ple de jovenets amb ganes de gresca, pots aprofitar-ho per a la meditació transcendental o per llegir allò que en un altre moment no llegiries per falta de temps o de voluntat.
Avui, per exemple, he hagut d’agafar un tren slow –molt slow– i a la bossa hi portava, no em pregunteu per què, un repertori de diàlegs de les obres de Shakespeare, i mentre el sol s’aixecava lentament sobre les capçades dels pollancres de la Selva m’he il·luminat la cara amb unes línies del Bard Immortal. Concretament amb aquella en què Lear, el vell rei de Bretanya, pregunta a Kent, ja disfressat amb una altra identitat, qui és, i l’altre respon: «Sóc un home i no vull ser menys del que semblo, servir honradament a qui confia en mi, estimar a qui és honest, conversar amb el que és savi, tenir por del judici, lluitar quan no hi hagi cap altra elecció i no menjar peix». La cita és llarga i, abans d’altra cosa, prova que Lear hauria fet bé de no preguntar.
Probablement si ara haguéssim d’adaptar aquesta obra a la situació present, en un d’aquells muntatges que tant agraden als programadors de Temporada Alta, es podria deixar sencera gairebé tota la tirallonga, però hauríem de canviar el peix per la carn. Primer perquè avui en dia ja ningú entendria la referència religiosa de l’acudit i, en segon terme, perquè l’Organització Mundial de la Salut acaba de presentar la carn com l’enèsima encarnació del dimoni. Ara ens diuen que no podem menjar ni un fuet si no volem contraure la pesta bubònica o alguna cosa semblant. 
Lear acaba amb aquella frase que diu «La roda ha recorregut el seu cercle» i amb aquella altra on es lamenta dels temps maleïts que els ha tocat viure, no menys maleïts que tots els altres, en què els bojos guien els cecs i que d’un tren que va excessivament lent en diem «slow».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…