Ves al contingut principal

Ni carn ni peix

Es pot anar per la vida de moltes i variades maneres però al nostre país, i ferroviàriament parlant, només n’hi ha tres: TGV, Mitjana Distància i Regional. Aquesta darrera opció és una experiència que en llenguatge modern i enrotllat en podríem dir «slow». Si enganxes un dia clar i el tren no va ple de jovenets amb ganes de gresca, pots aprofitar-ho per a la meditació transcendental o per llegir allò que en un altre moment no llegiries per falta de temps o de voluntat.
Avui, per exemple, he hagut d’agafar un tren slow –molt slow– i a la bossa hi portava, no em pregunteu per què, un repertori de diàlegs de les obres de Shakespeare, i mentre el sol s’aixecava lentament sobre les capçades dels pollancres de la Selva m’he il·luminat la cara amb unes línies del Bard Immortal. Concretament amb aquella en què Lear, el vell rei de Bretanya, pregunta a Kent, ja disfressat amb una altra identitat, qui és, i l’altre respon: «Sóc un home i no vull ser menys del que semblo, servir honradament a qui confia en mi, estimar a qui és honest, conversar amb el que és savi, tenir por del judici, lluitar quan no hi hagi cap altra elecció i no menjar peix». La cita és llarga i, abans d’altra cosa, prova que Lear hauria fet bé de no preguntar.
Probablement si ara haguéssim d’adaptar aquesta obra a la situació present, en un d’aquells muntatges que tant agraden als programadors de Temporada Alta, es podria deixar sencera gairebé tota la tirallonga, però hauríem de canviar el peix per la carn. Primer perquè avui en dia ja ningú entendria la referència religiosa de l’acudit i, en segon terme, perquè l’Organització Mundial de la Salut acaba de presentar la carn com l’enèsima encarnació del dimoni. Ara ens diuen que no podem menjar ni un fuet si no volem contraure la pesta bubònica o alguna cosa semblant. 
Lear acaba amb aquella frase que diu «La roda ha recorregut el seu cercle» i amb aquella altra on es lamenta dels temps maleïts que els ha tocat viure, no menys maleïts que tots els altres, en què els bojos guien els cecs i que d’un tren que va excessivament lent en diem «slow».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …