Vés al contingut principal

Ni carn ni peix

Es pot anar per la vida de moltes i variades maneres però al nostre país, i ferroviàriament parlant, només n’hi ha tres: TGV, Mitjana Distància i Regional. Aquesta darrera opció és una experiència que en llenguatge modern i enrotllat en podríem dir «slow». Si enganxes un dia clar i el tren no va ple de jovenets amb ganes de gresca, pots aprofitar-ho per a la meditació transcendental o per llegir allò que en un altre moment no llegiries per falta de temps o de voluntat.
Avui, per exemple, he hagut d’agafar un tren slow –molt slow– i a la bossa hi portava, no em pregunteu per què, un repertori de diàlegs de les obres de Shakespeare, i mentre el sol s’aixecava lentament sobre les capçades dels pollancres de la Selva m’he il·luminat la cara amb unes línies del Bard Immortal. Concretament amb aquella en què Lear, el vell rei de Bretanya, pregunta a Kent, ja disfressat amb una altra identitat, qui és, i l’altre respon: «Sóc un home i no vull ser menys del que semblo, servir honradament a qui confia en mi, estimar a qui és honest, conversar amb el que és savi, tenir por del judici, lluitar quan no hi hagi cap altra elecció i no menjar peix». La cita és llarga i, abans d’altra cosa, prova que Lear hauria fet bé de no preguntar.
Probablement si ara haguéssim d’adaptar aquesta obra a la situació present, en un d’aquells muntatges que tant agraden als programadors de Temporada Alta, es podria deixar sencera gairebé tota la tirallonga, però hauríem de canviar el peix per la carn. Primer perquè avui en dia ja ningú entendria la referència religiosa de l’acudit i, en segon terme, perquè l’Organització Mundial de la Salut acaba de presentar la carn com l’enèsima encarnació del dimoni. Ara ens diuen que no podem menjar ni un fuet si no volem contraure la pesta bubònica o alguna cosa semblant. 
Lear acaba amb aquella frase que diu «La roda ha recorregut el seu cercle» i amb aquella altra on es lamenta dels temps maleïts que els ha tocat viure, no menys maleïts que tots els altres, en què els bojos guien els cecs i que d’un tren que va excessivament lent en diem «slow».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…