Ves al contingut principal

La vida

Per al meu pare, que ens va deixar abans d’ahir.

Néixer és difícil, s’ha de passar per un conducte estret i mai saps del cert què et trobaràs a l’altre costat. Morir també és complicat, perquè la mort mai truca a la porta en el moment oportú ni de la manera que voldries. Però entre una cosa i l’altra s’ha de tenir el valor de viure i la paciència d’estimar, i no tothom ho sap fer, si més no de la mateixa manera. No portem un manual d’instruccions i la vida s’ha d’anar muntant peça a peça per intuïció.
Llevar-se cada matí és tota una proesa, sembla com si el nostre estat natural fos l’horitzontalitat i canviar-lo a la posició vertical esdevingués tan perillós i complicat com alçar un monòlit gegantí, a major glòria d’un monarca d’Egipte. Però, malgrat tot, cada dia aconseguim posar els peus a terra, avançar unes passes cap al lavabo i fer totes aquelles coses que la nostra vida diària ens demanda.
De fet, la majoria anem per la vida deixant al nostre pas un aire de somnambulisme. Es nota per les voreres i en els transports públics, i en aquell aire somort que flota en les reunions de treball i els actes públics. La vida no funciona mai al cent per cent, però per sort sempre hi ha algú que està de guàrdia, que ens alerta, que ens ajuda, o que simplement fa la feina que nosaltres hem deixat per un altre dia.
I el pitjor de tot és que després d’un parell de dècades de fer el burro amb calça curta, gorra de beisbol i patinet de rodes, ens adonem que el temps comença a passar a una velocitat impossible d’encalçar. Les coses que abans contemplàvem a càmera lenta, ara semblen de cop i volta una pel·lícula d’en Charlot. Comencem a esborrar noms en la nostra agenda i ens adonem que el futur no és una ratlla vaga en l’horitzó sinó una línia contínua que ens prohibeix avançar.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…