Ves al contingut principal

Generació Toy Story

Hi ha moments en la vida en què tot es resumeix en un instant i els fils que pengen del temps que ens ha tocat viure es nuen en un mateix garbuix. Tots hem sigut fills i molts també hem estat pares, després un ja no sap exactament què passa, arriba un temps nimbós en què albirem, a la vegada, el camí que ens ha portat fins on som i el que encara ens resta fins aquella caseta blanca entre les muntanyes del destí.
Un d’aquests moments fonamentals en què quedes atrapat pels filats de la vida, fou fa vint anys, el 1995, quan vam haver d’asseure’ns, amb els nostres fills menjant crispetes al costat, per veure Toy Story. Les corredisses d’en Woody i en Buzz no es van aturar en les sales de cinema, van continuar al menjador de casa, en el ventre inextricable del DVD, mentre ressonava en les nostres orelles aquella cançoneta de Randy Newman que deia allò de «Sempre tindràs un amic en mi».
Toy Story va reunir per uns moments dues generacions, la meva i la dels meus fills, després les coses han anat per on han anat. Han vingut temps de crisi i de Harry Potter, de Golum i d’11-S, de Jocs de Trons i Jocs de la fam, i hem hagut de pagar els nostres deutes amb els bancs i els deutes dels bancs també. Res ja no serà el mateix, els nois s’han fet grans i han oblidat aquells joguets d’infantesa, igual que vam fer nosaltres en el seu dia.
Ara, vint anys després d’aquell Toy Story fundacional, ja recordem el passat recent amb enyorança i esperem angoixats l’avenir. Probablement ja no serem capaços mai més de tenir estones d’epifanies familiars, haurem de buscar la bellesa en els replecs més arrugats del que ens rodeja, però sempre ens quedaran aquests records sublims que recorren encara el nostre cervell com espurnes de felicitat.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…