Vés al contingut principal

Generació Toy Story

Hi ha moments en la vida en què tot es resumeix en un instant i els fils que pengen del temps que ens ha tocat viure es nuen en un mateix garbuix. Tots hem sigut fills i molts també hem estat pares, després un ja no sap exactament què passa, arriba un temps nimbós en què albirem, a la vegada, el camí que ens ha portat fins on som i el que encara ens resta fins aquella caseta blanca entre les muntanyes del destí.
Un d’aquests moments fonamentals en què quedes atrapat pels filats de la vida, fou fa vint anys, el 1995, quan vam haver d’asseure’ns, amb els nostres fills menjant crispetes al costat, per veure Toy Story. Les corredisses d’en Woody i en Buzz no es van aturar en les sales de cinema, van continuar al menjador de casa, en el ventre inextricable del DVD, mentre ressonava en les nostres orelles aquella cançoneta de Randy Newman que deia allò de «Sempre tindràs un amic en mi».
Toy Story va reunir per uns moments dues generacions, la meva i la dels meus fills, després les coses han anat per on han anat. Han vingut temps de crisi i de Harry Potter, de Golum i d’11-S, de Jocs de Trons i Jocs de la fam, i hem hagut de pagar els nostres deutes amb els bancs i els deutes dels bancs també. Res ja no serà el mateix, els nois s’han fet grans i han oblidat aquells joguets d’infantesa, igual que vam fer nosaltres en el seu dia.
Ara, vint anys després d’aquell Toy Story fundacional, ja recordem el passat recent amb enyorança i esperem angoixats l’avenir. Probablement ja no serem capaços mai més de tenir estones d’epifanies familiars, haurem de buscar la bellesa en els replecs més arrugats del que ens rodeja, però sempre ens quedaran aquests records sublims que recorren encara el nostre cervell com espurnes de felicitat.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…