Vés al contingut principal

Francesc Pararols, l’instint de lluita

Avui em toca parlar d’en Francesc Pararols, plorar la seva mort i celebrar la seva vida. La vida tothom la viu com pot i la meva àvia em deia que, si és així, no estem obligats a més. Però, malgrat tot, sempre hi ha qui deixa un plus, amb el seu treball, amb el seu exemple i amb la seva lluita, alguna cosa que ens honora i que ens fa viure en aquest planeta amb una mica més de dignitat que la que teníem quan hi vam arribar.
En Francesc era un d’aquests homes increïbles i els gironins hem tingut l’oportunitat de conviure amb ell durant una bona pila d’anys. A mi la seva presència m’ha acompanyat des de 1979, ell va ser qui va alçar el puny i va fer possible que en aquesta ciutat canviessin les coses per sempre, però la seva història completa la vaig conèixer molt de temps després, quan va venir un dia a explicar-me que volia fer un llibre.
No seré pas jo qui torni ara a fer avinents les seves aventures, el seu llarg currículum de lluita, qui vulgui ho tindrà sempre en les seves memòries, perquè finalment van ser dos: Un català a l’Exèrcit Roig i El final del silenci, unes pàgines en les quals va anar desgranant la seva experiència vital, lligada a la història del segle que li va tocar viure.
En Francesc Pararols ha viscut 96 anys, intensament i amb una coherència envejable. Manuel Vàzquez Montalbán, que va prologar el seu  primer llibre, deia que l’única cosa providencial és la mort i que la resta és instint i cultura. Aquesta ciutat que té instint i té impuls i de cultura no li’n falta, li haurà de reconèixer el seu llegat i el seu exemple, perquè, parafrasejant el poeta, d’homes com ell en són parits ben pocs.

Foto: CQURBET


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…