Ves al contingut principal

El llegat de Maià

La petita església romànica de Sant Vicenç de Maià de Montcal ha estat testimoni del lent pas dels segles. La seva porta, encarada a ponent, ha vist decaure el mateix sol cada vespre entre les muntanyes de la Garrotxa durant més de mil anys, la nau amb volta de canó ha escoltat els precs aspres dels feligresos i les campanes han acomiadat els pagesos en el seu darrer viatge fins al cementiri municipal.
En els darrers quinze anys també s’hi ha desenvolupat un acte d’homenatge anual a la figura d’Ernest Lluch, víctima que fou de la incomprensió i el fanatisme. L’Ernest descansa en el cementiri del poble, però el seu record encara és viu entre els molts amics que va cultivar durant la seva vida i els companys del seu partit han anat organitzant any rere any un acte polític en reivindicació del seu llegat cívic.
Com tots els actes d’aquesta mena ha derivat en funció de les necessitats de cada moment, dels candidats de torn o de les lluites internes que han desgastat tan profundament el grup polític que a Catalunya encara es reivindica «socialista». Aquest any, abanderats per Carme Chacón, l’assistència ha arribat probablement al seu punt més baix. El partit ja no és el que era i el panorama polític ha girat com un mitjó.
Molts es pregunten què pensaria avui en dia l’Ernest, i molts d’ells acaben responent a la pregunta segons els seus interessos. Evidentment és molt difícil dir-ho, perquè molts de nosaltres no tenim del tot clar ni com hem arribat a aquest punt de la història. El que sí que caldria és preguntar-nos si hem de continuar deixant en mans del que queda del PSC el record i el llegat intel·lectual d’una figura com la d’Ernest Lluch. Però, a vegades també penso que potser fóra millor callar, pensar en silenci i deixar que les pedres de Maià segueixin el seu curs mil·lenari.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…