Vés al contingut principal

El llegat de Maià

La petita església romànica de Sant Vicenç de Maià de Montcal ha estat testimoni del lent pas dels segles. La seva porta, encarada a ponent, ha vist decaure el mateix sol cada vespre entre les muntanyes de la Garrotxa durant més de mil anys, la nau amb volta de canó ha escoltat els precs aspres dels feligresos i les campanes han acomiadat els pagesos en el seu darrer viatge fins al cementiri municipal.
En els darrers quinze anys també s’hi ha desenvolupat un acte d’homenatge anual a la figura d’Ernest Lluch, víctima que fou de la incomprensió i el fanatisme. L’Ernest descansa en el cementiri del poble, però el seu record encara és viu entre els molts amics que va cultivar durant la seva vida i els companys del seu partit han anat organitzant any rere any un acte polític en reivindicació del seu llegat cívic.
Com tots els actes d’aquesta mena ha derivat en funció de les necessitats de cada moment, dels candidats de torn o de les lluites internes que han desgastat tan profundament el grup polític que a Catalunya encara es reivindica «socialista». Aquest any, abanderats per Carme Chacón, l’assistència ha arribat probablement al seu punt més baix. El partit ja no és el que era i el panorama polític ha girat com un mitjó.
Molts es pregunten què pensaria avui en dia l’Ernest, i molts d’ells acaben responent a la pregunta segons els seus interessos. Evidentment és molt difícil dir-ho, perquè molts de nosaltres no tenim del tot clar ni com hem arribat a aquest punt de la història. El que sí que caldria és preguntar-nos si hem de continuar deixant en mans del que queda del PSC el record i el llegat intel·lectual d’una figura com la d’Ernest Lluch. Però, a vegades també penso que potser fóra millor callar, pensar en silenci i deixar que les pedres de Maià segueixin el seu curs mil·lenari.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…