Ves al contingut principal

El camp de Ribesaltes

Ribesaltes és terra de vins dolços, de color d’ambre i de teula. Les vinyes s’ajacen entre els turons ondulats del Rosselló, sota un cel esbatanat, escombrat una vegada i una altra pel vent del nord. L’Aglí, un riu modest que neix a les Corberes i que desemboca entre Barcarès i Torrelles de la Salanca, dibuixa capricioses giragonses entre alts generadors eòlics, que sembla que saludin els avions que arriben o marxen de l’aeroport de Perpinyà.
Sota la volta de l’església de Sant Andreu s’hi conserva el més famós retaule barroc del país i una casa-museu recorda que el mariscal Joffre, generalíssim de l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial, fou fill predilecte d’aquesta terra. Una terra que també ha donat a la posteritat noms d’actors, sindicalistes, escriptors i algun jugador de rugbi de fama internacional.
Vora el poble s’hi estén una vasta extensió de terreny propietat de l’exèrcit francès, el Camp Joffre, també dit de Ribesaltes. Fou fundat l’any 1939 per poder acollir els refugiats catalans i espanyols que fugien de la guerra civil i que estaven internats precàriament a les platges d’Argerlers. Després, el règim pro-nazi de Vichy l’utilitzà per internar-hi tots els que considerava «indesitjables». Al final de la Segona Guerra mundial va ser utilitzat com a camp de presoners de guerra alemanys i més endavant va rebre els Harkis, els soldats algerians que van col·laborar amb l’exèrcit francès en la seva darrera guerra colonial.
Ara, després d’uns anys d’abandó, s’ha inaugurat un Museu-memorial construït per l’arquitecte Rudy Ricciotti. Cap representant de l’Estat espanyol –un estat que ja no ens representa– va ser present en la cerimònia inaugural presidida pel cap del govern francès.
El Camp de Ribesaltes ha estat el camp d’internament –un eufemisme per evitar dir-ne de concentració– més gran d’Occident i, sens dubte, el d’activitat més dilatada en el temps. Passejar-se per aquest recinte és com viatjar cap enrere, en la nostra pròpia història i en la de tot el continent, però, a la vegada, també ens fa recordar que encara dura el drama dels exilis i les migracions, i que en altres indrets s’alcen novament tètrics camps com aquest.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…