Ves al contingut principal

El camp de Ribesaltes

Ribesaltes és terra de vins dolços, de color d’ambre i de teula. Les vinyes s’ajacen entre els turons ondulats del Rosselló, sota un cel esbatanat, escombrat una vegada i una altra pel vent del nord. L’Aglí, un riu modest que neix a les Corberes i que desemboca entre Barcarès i Torrelles de la Salanca, dibuixa capricioses giragonses entre alts generadors eòlics, que sembla que saludin els avions que arriben o marxen de l’aeroport de Perpinyà.
Sota la volta de l’església de Sant Andreu s’hi conserva el més famós retaule barroc del país i una casa-museu recorda que el mariscal Joffre, generalíssim de l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial, fou fill predilecte d’aquesta terra. Una terra que també ha donat a la posteritat noms d’actors, sindicalistes, escriptors i algun jugador de rugbi de fama internacional.
Vora el poble s’hi estén una vasta extensió de terreny propietat de l’exèrcit francès, el Camp Joffre, també dit de Ribesaltes. Fou fundat l’any 1939 per poder acollir els refugiats catalans i espanyols que fugien de la guerra civil i que estaven internats precàriament a les platges d’Argerlers. Després, el règim pro-nazi de Vichy l’utilitzà per internar-hi tots els que considerava «indesitjables». Al final de la Segona Guerra mundial va ser utilitzat com a camp de presoners de guerra alemanys i més endavant va rebre els Harkis, els soldats algerians que van col·laborar amb l’exèrcit francès en la seva darrera guerra colonial.
Ara, després d’uns anys d’abandó, s’ha inaugurat un Museu-memorial construït per l’arquitecte Rudy Ricciotti. Cap representant de l’Estat espanyol –un estat que ja no ens representa– va ser present en la cerimònia inaugural presidida pel cap del govern francès.
El Camp de Ribesaltes ha estat el camp d’internament –un eufemisme per evitar dir-ne de concentració– més gran d’Occident i, sens dubte, el d’activitat més dilatada en el temps. Passejar-se per aquest recinte és com viatjar cap enrere, en la nostra pròpia història i en la de tot el continent, però, a la vegada, també ens fa recordar que encara dura el drama dels exilis i les migracions, i que en altres indrets s’alcen novament tètrics camps com aquest.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …