Vés al contingut principal

70 cèntims per la cultura

La lectura no sempre és una experiència agradable, a vegades és molt decebedora. A mi m’ha passat llegint el darrer informe del Conca, el Consell Nacional de Cultura i les Arts. I no em refereixo al contingut que és reflexiu i propositiu o per la versemblança o l’exactitud del que s’hi exposa, que no ho poso en dubte, no, ho dic pel pessimisme total que destil·la. És pitjor que una novel·la negra, negríssima, d’aquelles en què mor fins i tot el corrector.
Els gràfics de les darreres pàgines són demolidors, no hi ha res, absolutament res en ells que denoti un bri d’esperança o un brot verd d’aquells que només saben veure els sociòlegs o els economistes a sou de les administracions. No, totes les gràfiques apunten cap a baix, tot cau. En aquest país, pel que fa referència a la cultura, podem dir no tan sols que estem en números vermells, és que estem en bancarrota total.
Em diran que sóc pessimista? Llegeixin l’informe, facin el favor! Les llibreries tanquen, els ateneus i les associacions baixen les seves activitats a la meitat, totes les activitats culturals practicades per la població decreixen, els treballadors del sector cultural han passat en massa a l’atur i la despesa que dedica la Generalitat a tot aquest assumpte ha caigut al 0,7%. Sí, ho han llegit bé, de cada 100 euros que ingressa la Generalitat, només 70 cèntims els inverteix en cultura. Podríem estar contents per allò de «més baix no podem caure...», però no s’ho creguin pas, les lleis de Murphy són implacables.
En qualsevol altre país normal, un articulista com jo acabaria el seu article demanant la dimissió del ministre del ram, en el nostre cas del conseller. Jo no ho faré pas, perquè ja no em queda esma, el que pregunto és com carai el senyor Mascarell ha aguantat el tipus durant tant de temps per arribar a aquest resultat? Com s’ho ha fet? On ha deixat la seva dignitat –que estic segur que la té– cada dia en entrar al seu despatx? Un despatx i una administració que, cal dir-ho, es menja el 15% del pressupost de la conselleria. Bona nit i tapa’t.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…