Ves al contingut principal

Temps de Girona

És difícil d’explicar-ho a un estrany, però ho intentaré. El «temps de Girona» és una mena de barreja de temps meteorològic i de l’altre, el que s’amaga en el mercuri de les piles dels rellotges, un «temps» que, ara que hi penso, es podria recrear fàcilment a casa posant unes fulles seques a la banyera, aguantant amb una mà el mànec de la dutxa i amb l’altra el rellotge de paret de l’Ikea. Si, a més, posen un moniato una mica resclosit a coure al microones, amb la sensació odorífera ja hauran acabat de quadrar-ho tot.
El temps de Girona és com una mena de melangia tardoral que es condensa en la humitat relativa de l’aire i que es dilueix en la llum ocre, groga i vermella que filtren les branques dels arbres de la Devesa. Els gironins ja hi estem avesats, però la gent de fora sempre se’n sorprèn quan ens visita durant aquests dies de Fires i Festes de sant Narcís. Girona té aquestes coses, independentment del color del partit que governa l’alcaldia.
A la ciutat dels quatre rius –o sigui, aquesta de la qual estic parlant– encara es conserva la tradició atàvica d’anar a recollir el dia de la festa gran, als peus de la tomba del sant de les mosques, un cotó impregnat d’un oli miraculós que cura el mal d’oïda. Jo, que sempre he estat un descregut i no he anat mai a recollir el meu cotonet, ara en pago les conseqüències amb un tinitus que zumzeja en les meves orelles del matí fins al vespre.
A vegades penso que aquest tinitus també és producte del soroll de les parades dels firaires. En tot cas, tant si són creients com no, recomanaria als forasters que els cotons se’ls portin de casa i que no se’ls treguin fins que tornin a entrar al peatge de l’autopista. Això sí, si us plau, vinguin a Girona i gaudeixin del nostre «temps», passegin pels carrers de la ciutat vella i, si no tenen pressa, facin una excursió fins a la vall de Sant Daniel, allà on encara ressonen les veus dels poetes que glossaven, amb sinalefes i alexandrins, l’or de fulles dels camins forans.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …