Ves al contingut principal

Temps de Girona

És difícil d’explicar-ho a un estrany, però ho intentaré. El «temps de Girona» és una mena de barreja de temps meteorològic i de l’altre, el que s’amaga en el mercuri de les piles dels rellotges, un «temps» que, ara que hi penso, es podria recrear fàcilment a casa posant unes fulles seques a la banyera, aguantant amb una mà el mànec de la dutxa i amb l’altra el rellotge de paret de l’Ikea. Si, a més, posen un moniato una mica resclosit a coure al microones, amb la sensació odorífera ja hauran acabat de quadrar-ho tot.
El temps de Girona és com una mena de melangia tardoral que es condensa en la humitat relativa de l’aire i que es dilueix en la llum ocre, groga i vermella que filtren les branques dels arbres de la Devesa. Els gironins ja hi estem avesats, però la gent de fora sempre se’n sorprèn quan ens visita durant aquests dies de Fires i Festes de sant Narcís. Girona té aquestes coses, independentment del color del partit que governa l’alcaldia.
A la ciutat dels quatre rius –o sigui, aquesta de la qual estic parlant– encara es conserva la tradició atàvica d’anar a recollir el dia de la festa gran, als peus de la tomba del sant de les mosques, un cotó impregnat d’un oli miraculós que cura el mal d’oïda. Jo, que sempre he estat un descregut i no he anat mai a recollir el meu cotonet, ara en pago les conseqüències amb un tinitus que zumzeja en les meves orelles del matí fins al vespre.
A vegades penso que aquest tinitus també és producte del soroll de les parades dels firaires. En tot cas, tant si són creients com no, recomanaria als forasters que els cotons se’ls portin de casa i que no se’ls treguin fins que tornin a entrar al peatge de l’autopista. Això sí, si us plau, vinguin a Girona i gaudeixin del nostre «temps», passegin pels carrers de la ciutat vella i, si no tenen pressa, facin una excursió fins a la vall de Sant Daniel, allà on encara ressonen les veus dels poetes que glossaven, amb sinalefes i alexandrins, l’or de fulles dels camins forans.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…