Vés al contingut principal

Temps de Girona

És difícil d’explicar-ho a un estrany, però ho intentaré. El «temps de Girona» és una mena de barreja de temps meteorològic i de l’altre, el que s’amaga en el mercuri de les piles dels rellotges, un «temps» que, ara que hi penso, es podria recrear fàcilment a casa posant unes fulles seques a la banyera, aguantant amb una mà el mànec de la dutxa i amb l’altra el rellotge de paret de l’Ikea. Si, a més, posen un moniato una mica resclosit a coure al microones, amb la sensació odorífera ja hauran acabat de quadrar-ho tot.
El temps de Girona és com una mena de melangia tardoral que es condensa en la humitat relativa de l’aire i que es dilueix en la llum ocre, groga i vermella que filtren les branques dels arbres de la Devesa. Els gironins ja hi estem avesats, però la gent de fora sempre se’n sorprèn quan ens visita durant aquests dies de Fires i Festes de sant Narcís. Girona té aquestes coses, independentment del color del partit que governa l’alcaldia.
A la ciutat dels quatre rius –o sigui, aquesta de la qual estic parlant– encara es conserva la tradició atàvica d’anar a recollir el dia de la festa gran, als peus de la tomba del sant de les mosques, un cotó impregnat d’un oli miraculós que cura el mal d’oïda. Jo, que sempre he estat un descregut i no he anat mai a recollir el meu cotonet, ara en pago les conseqüències amb un tinitus que zumzeja en les meves orelles del matí fins al vespre.
A vegades penso que aquest tinitus també és producte del soroll de les parades dels firaires. En tot cas, tant si són creients com no, recomanaria als forasters que els cotons se’ls portin de casa i que no se’ls treguin fins que tornin a entrar al peatge de l’autopista. Això sí, si us plau, vinguin a Girona i gaudeixin del nostre «temps», passegin pels carrers de la ciutat vella i, si no tenen pressa, facin una excursió fins a la vall de Sant Daniel, allà on encara ressonen les veus dels poetes que glossaven, amb sinalefes i alexandrins, l’or de fulles dels camins forans.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…