Vés al contingut principal

Soldats de Tatooine

Fa molt de temps, en la galàxia ja molt llunyana de 1977, vaig assistir a l’estrena a Girona d’una pel·lícula que amb el temps ha anat afegint subtítols i addiccions en el seu títol. De ser la primera va passar a la quarta i de dir-se simplement «La Guerra de les Galàxies» va canviar a «La Guerra de les Galàxies: una nova esperança». El cinema ja té aquestes coses, però a mi no deixa de sorprendre’m mai.
Aquell primer «Star Wars» va ser un xoc, era com un compendi de totes les històries d’aventures que havíem vist fins aleshores. S’hi barrejaven gèneres com el western, el bèl·lic i el d’espases amb la ciència-ficció, que fins aquell moment havia anat a la seva. Les aventures de Han Solo, Lucky Skywalker i la princesa Leia, en els mons d’Endor, Naboo o Tatooine, han quedat definitivament en el nostre inconscient com a part del nostre passat, potser el passat fictici al qual se’ns remetia a l’inici del film.
Després van venir dues pel·lícules més amb els mateixos actors i unes altres de nefastes amb uns altres, que van ensorrar el tema en la més absoluta de les misèries cinematogràfiques. Ara, gairebé quatre dècades després de l’inici de la saga, torna novament amb ànim de recuperar l’esperit inicial. Veurem què ens ofereix de nou aquest passat-futur. Segur que el temps galàctic, i el terraqüi, haurà passat inexorablement pels rostres dels actors, i també alguna cosa més.
Però segurament el pitjor no serà això, sinó el fet de comprovar com els anys han passat pels nostres ulls. D’una mirada de divuit anys a una altra de cinquanta i escaig. Ja no serà el mateix, milers de paperines de crispetes i de paquets de xiclet separen un fet de l’altre i l’experiència visual ja no és la que era, però, sobretot, ens envairà la melangia de pensar que potser la propera tongada de la sèrie –com aquell soldat de Salamina d’en Cercas–  ja la veurem en el geriàtric o potser en una galàxia molt llunyana.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…