Ves al contingut principal

Portbou i Benjamin

Un diumenge de tardor a Portbou sempre és una experiència inquietant, sobretot si el sol s’amaga darrere d’un tel de núvols. Tots els carrers del poble miren discretament cap a l’estació com si esperessin algú que mai acaba d’arribar i el mar detura el seu vaivé davant dels còdols de la platja Gran. A l’altre costat, els murs del cementiri també esperen pacientment, mentre els xiprers apunten cap a l’única sortida possible.
La tramuntana s’amaga darrere de la punta del Falcó, esperant potser millor ocasió per abrandar-se sobre el poble. Les roques fosques de l’Albera cauen de trascantó damunt de les onades, deixant traces blanques que s’extingeixen ràpidament en el blau fosc de l’aigua. Portbou és un paisatge hivernal o estiuenc, les primaveres i les tardors només són temps morts, terra de ningú. Potser hi van influir raons com aquesta perquè el filòsof Walter Benjamin escollís un 26 de setembre de 1940 per morir a Portbou.
Ara s’escau el 75 aniversari d’aquest fet i a Portbou s’ha reunit gent diversa per a recordar-ho. El cineasta alemany Wim Wenders i l’artista israelià Dani Karavan van expressar-ho aquest diumenge davant la làpida que ens recorda el tràgic final de Benjamin a Portbou, un lloc de frontera que ha viscut el pas d’innumerables exilis, d’anada i de tornada, i en un continent que ara es veu novament trasbalsat per fets com aquells.
A Portbou hi ha el projecte –signat per l’arquitecte Norman Foster– de construir el Centre Walter Benjamin de la Memòria. Deixant de banda qualsevol altre aspecte, les institucions s’ho haurien de prendre molt seriosament, però per ara només sembla que es preocupin dels ports esportius i dels camps de golf. Això sí, la Diputació de Girona ha penjat una gran pancarta, davant de l’antic ajuntament de la vila, on ens recorda que la benemèrita institució ha reservat ja vint mil euros per fer-ho possible. No és molt, però pensem que –al contrari del que va passar l’any 40– si Walter Benjamin tornés a morir a Portbou, ara ja tindria l’enterrament pagat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…