Ves al contingut principal

Portbou i Benjamin

Un diumenge de tardor a Portbou sempre és una experiència inquietant, sobretot si el sol s’amaga darrere d’un tel de núvols. Tots els carrers del poble miren discretament cap a l’estació com si esperessin algú que mai acaba d’arribar i el mar detura el seu vaivé davant dels còdols de la platja Gran. A l’altre costat, els murs del cementiri també esperen pacientment, mentre els xiprers apunten cap a l’única sortida possible.
La tramuntana s’amaga darrere de la punta del Falcó, esperant potser millor ocasió per abrandar-se sobre el poble. Les roques fosques de l’Albera cauen de trascantó damunt de les onades, deixant traces blanques que s’extingeixen ràpidament en el blau fosc de l’aigua. Portbou és un paisatge hivernal o estiuenc, les primaveres i les tardors només són temps morts, terra de ningú. Potser hi van influir raons com aquesta perquè el filòsof Walter Benjamin escollís un 26 de setembre de 1940 per morir a Portbou.
Ara s’escau el 75 aniversari d’aquest fet i a Portbou s’ha reunit gent diversa per a recordar-ho. El cineasta alemany Wim Wenders i l’artista israelià Dani Karavan van expressar-ho aquest diumenge davant la làpida que ens recorda el tràgic final de Benjamin a Portbou, un lloc de frontera que ha viscut el pas d’innumerables exilis, d’anada i de tornada, i en un continent que ara es veu novament trasbalsat per fets com aquells.
A Portbou hi ha el projecte –signat per l’arquitecte Norman Foster– de construir el Centre Walter Benjamin de la Memòria. Deixant de banda qualsevol altre aspecte, les institucions s’ho haurien de prendre molt seriosament, però per ara només sembla que es preocupin dels ports esportius i dels camps de golf. Això sí, la Diputació de Girona ha penjat una gran pancarta, davant de l’antic ajuntament de la vila, on ens recorda que la benemèrita institució ha reservat ja vint mil euros per fer-ho possible. No és molt, però pensem que –al contrari del que va passar l’any 40– si Walter Benjamin tornés a morir a Portbou, ara ja tindria l’enterrament pagat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…