Vés al contingut principal

La biologia, tanmateix

En Jordi Casanova, amic meu, ha llegit el discurs de la sessió inaugural de l’Institut d’Estudis Catalans, poca broma si tenim en compte els il·lustres noms que l’han precedit en aquesta tasca, gent de la talla d’Eugeni d’Ors, Lluís Nicolau d’Olwer, Joaquim Ruyra, o més recentment Josep Laporte, Antoni Badia i Margarit o Joan F. Mira. Tot això ho dic –per si no es notava– no en benefici d’en Jordi, que no ho necessita, sinó en benefici meu, per deixar clara la qualitat de les meves amistats.
El discurs portava per títol «Animals, tanmateix» i en Jordi ens hi recordava que som animals i que compartim a vegades més trets comuns amb la mosca del vinagre que amb altres de la nostra espècie. Això darrer no és que es digui explícitament en aquesta brillant dissertació, però em va venir al cap veient la cara que va fer la cap de l’oposició i altres membres de la bancada de Ciudadanos, quan va sonar l’himne de Catalunya en la sessió inaugural del Parlament de Catalunya.
Ja és trist pensar coses d’aquest tipus llegint el text de què us parlava, però la ment humana té aquests trets reptilians. No podia esborrar de la ment la cara d’amargor de la senyora Arrimadas, com si se sentís ofesa per la lletra d’Els segadors. De fet, he de confessar que una mica sí que la comprenc, a mi aquest estiu em va passar una cosa semblant en sentir unes noies andaluses cantar l’himne de la Legión.
I és que, ara que hi penso, tant un himne com l’altre comparteixen un terme en la seva lletra: «l’enemic». Suposo que el problema és que l’enemic del nostre himne i l’enemic de l’himne de la Legión no són enemics comuns sinó més aviat antagònics. I és que la biologia ens deixa molt clar que, segons en Jordi Casanova, compartir una naturalesa no ens diu absolutament res pel que fa a la dignitat dels éssers que la comparteixen.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…