Ves al contingut principal

La biologia, tanmateix

En Jordi Casanova, amic meu, ha llegit el discurs de la sessió inaugural de l’Institut d’Estudis Catalans, poca broma si tenim en compte els il·lustres noms que l’han precedit en aquesta tasca, gent de la talla d’Eugeni d’Ors, Lluís Nicolau d’Olwer, Joaquim Ruyra, o més recentment Josep Laporte, Antoni Badia i Margarit o Joan F. Mira. Tot això ho dic –per si no es notava– no en benefici d’en Jordi, que no ho necessita, sinó en benefici meu, per deixar clara la qualitat de les meves amistats.
El discurs portava per títol «Animals, tanmateix» i en Jordi ens hi recordava que som animals i que compartim a vegades més trets comuns amb la mosca del vinagre que amb altres de la nostra espècie. Això darrer no és que es digui explícitament en aquesta brillant dissertació, però em va venir al cap veient la cara que va fer la cap de l’oposició i altres membres de la bancada de Ciudadanos, quan va sonar l’himne de Catalunya en la sessió inaugural del Parlament de Catalunya.
Ja és trist pensar coses d’aquest tipus llegint el text de què us parlava, però la ment humana té aquests trets reptilians. No podia esborrar de la ment la cara d’amargor de la senyora Arrimadas, com si se sentís ofesa per la lletra d’Els segadors. De fet, he de confessar que una mica sí que la comprenc, a mi aquest estiu em va passar una cosa semblant en sentir unes noies andaluses cantar l’himne de la Legión.
I és que, ara que hi penso, tant un himne com l’altre comparteixen un terme en la seva lletra: «l’enemic». Suposo que el problema és que l’enemic del nostre himne i l’enemic de l’himne de la Legión no són enemics comuns sinó més aviat antagònics. I és que la biologia ens deixa molt clar que, segons en Jordi Casanova, compartir una naturalesa no ens diu absolutament res pel que fa a la dignitat dels éssers que la comparteixen.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…