Vés al contingut principal

Gràcies per la memòria

Viatjar per la Viquipèdia és fascinant, sobretot en dies com aquest en què, per algunes coincidències estel·lars, van plens fins al capdamunt d’esdeveniments. Resulta que avui fa 98 anys que va començar allò que es va dir la Revolució Russa, suposo que ara encara no és un bon moment per a treure el tema, però ja els avanço que d’aquí un parell d’anys no es parlarà d’altra cosa.
El 24 d’octubre de 1929 es va enfonsar la borsa de Nova York i el món va entrar en un pànic que d’alguna manera conduiria inexorablement cap a la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. El 1941, durant l’ofensiva de les tropes hitlerianes, van ser cremats vius 29.000 jueus a la localitat de Dalnik a prop d’Odessa i era també un 24 d’octubre. Acabada la guerra, el 1945, just un 24 d’octubre es va crear l’ONU, una organització mundial que no ha aconseguit posar pau en els conflictes regionals, però –s’ha de reconèixer– sí que ha evitat una nova guerra mundial. 
25 anys després, Pau Casals aprofitaria la celebració per deixar a anar aquell «I am a Catalan» a la seu de les Nacions Unides, que ha quedat profundament fixat en el nostre sentiment col·lectiu. A Xile, un 24 d’octubre de 1970, va guanyar les eleccions Salvador Allende, que el 1973 fou assassinat en un cop d’estat orquestrat per l’administració Nixon, i més o menys al mateix temps va acabar la Quarta Guerra Araboisraeliana, anomenada del Yom Kippur, que havia començat divuit dies abans.
Aquí no acaben les coses que han passat en un 24 d’octubre. Han nascut i han mort innumerables personatges, però a mi m’ha cridat l’atenció –més enllà del naixement de Josep Irla– la desaparició d’un ara ja oblidat compositor americà, Ralph Rainger, guanyador d’un oscar i autor de moltes cançons que van popularitzar Bob Hope i Frank Sinatra. Rainger va morir en un desgraciat accident quan l’avió en què viatjava, el vol 28 d’American Airlines, va xocar contra un bombarder B-34. La cançó més popular de Rainger, que fins i tot van versionar orquestres alemanyes durant la guerra, fou «Thanks for the memory», que és ni més ni menys el que li devem a la Viquipèdia: gràcies per la memòria.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…