Ves al contingut principal

Gràcies per la memòria

Viatjar per la Viquipèdia és fascinant, sobretot en dies com aquest en què, per algunes coincidències estel·lars, van plens fins al capdamunt d’esdeveniments. Resulta que avui fa 98 anys que va començar allò que es va dir la Revolució Russa, suposo que ara encara no és un bon moment per a treure el tema, però ja els avanço que d’aquí un parell d’anys no es parlarà d’altra cosa.
El 24 d’octubre de 1929 es va enfonsar la borsa de Nova York i el món va entrar en un pànic que d’alguna manera conduiria inexorablement cap a la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. El 1941, durant l’ofensiva de les tropes hitlerianes, van ser cremats vius 29.000 jueus a la localitat de Dalnik a prop d’Odessa i era també un 24 d’octubre. Acabada la guerra, el 1945, just un 24 d’octubre es va crear l’ONU, una organització mundial que no ha aconseguit posar pau en els conflictes regionals, però –s’ha de reconèixer– sí que ha evitat una nova guerra mundial. 
25 anys després, Pau Casals aprofitaria la celebració per deixar a anar aquell «I am a Catalan» a la seu de les Nacions Unides, que ha quedat profundament fixat en el nostre sentiment col·lectiu. A Xile, un 24 d’octubre de 1970, va guanyar les eleccions Salvador Allende, que el 1973 fou assassinat en un cop d’estat orquestrat per l’administració Nixon, i més o menys al mateix temps va acabar la Quarta Guerra Araboisraeliana, anomenada del Yom Kippur, que havia començat divuit dies abans.
Aquí no acaben les coses que han passat en un 24 d’octubre. Han nascut i han mort innumerables personatges, però a mi m’ha cridat l’atenció –més enllà del naixement de Josep Irla– la desaparició d’un ara ja oblidat compositor americà, Ralph Rainger, guanyador d’un oscar i autor de moltes cançons que van popularitzar Bob Hope i Frank Sinatra. Rainger va morir en un desgraciat accident quan l’avió en què viatjava, el vol 28 d’American Airlines, va xocar contra un bombarder B-34. La cançó més popular de Rainger, que fins i tot van versionar orquestres alemanyes durant la guerra, fou «Thanks for the memory», que és ni més ni menys el que li devem a la Viquipèdia: gràcies per la memòria.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…