Ves al contingut principal

Gràcies per la memòria

Viatjar per la Viquipèdia és fascinant, sobretot en dies com aquest en què, per algunes coincidències estel·lars, van plens fins al capdamunt d’esdeveniments. Resulta que avui fa 98 anys que va començar allò que es va dir la Revolució Russa, suposo que ara encara no és un bon moment per a treure el tema, però ja els avanço que d’aquí un parell d’anys no es parlarà d’altra cosa.
El 24 d’octubre de 1929 es va enfonsar la borsa de Nova York i el món va entrar en un pànic que d’alguna manera conduiria inexorablement cap a la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. El 1941, durant l’ofensiva de les tropes hitlerianes, van ser cremats vius 29.000 jueus a la localitat de Dalnik a prop d’Odessa i era també un 24 d’octubre. Acabada la guerra, el 1945, just un 24 d’octubre es va crear l’ONU, una organització mundial que no ha aconseguit posar pau en els conflictes regionals, però –s’ha de reconèixer– sí que ha evitat una nova guerra mundial. 
25 anys després, Pau Casals aprofitaria la celebració per deixar a anar aquell «I am a Catalan» a la seu de les Nacions Unides, que ha quedat profundament fixat en el nostre sentiment col·lectiu. A Xile, un 24 d’octubre de 1970, va guanyar les eleccions Salvador Allende, que el 1973 fou assassinat en un cop d’estat orquestrat per l’administració Nixon, i més o menys al mateix temps va acabar la Quarta Guerra Araboisraeliana, anomenada del Yom Kippur, que havia començat divuit dies abans.
Aquí no acaben les coses que han passat en un 24 d’octubre. Han nascut i han mort innumerables personatges, però a mi m’ha cridat l’atenció –més enllà del naixement de Josep Irla– la desaparició d’un ara ja oblidat compositor americà, Ralph Rainger, guanyador d’un oscar i autor de moltes cançons que van popularitzar Bob Hope i Frank Sinatra. Rainger va morir en un desgraciat accident quan l’avió en què viatjava, el vol 28 d’American Airlines, va xocar contra un bombarder B-34. La cançó més popular de Rainger, que fins i tot van versionar orquestres alemanyes durant la guerra, fou «Thanks for the memory», que és ni més ni menys el que li devem a la Viquipèdia: gràcies per la memòria.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…