Ves al contingut principal

El teatre

Com totes les coses importants, el teatre va començar a Grècia, després la cosa ha continuat gairebé incomprensiblement fins ara. D’ençà que tenim ús de raó i memòria històrica que el teatre està de baixa, en crisi permanent, però no acaba de morir mai, probablement perquè aquesta crisi està inserida en el seu genoma essencial. No ens podem imaginar un món sense teatre, si més no la minoria que històricament ha fet possible aquesta continuïtat pagant les entrades i aplaudint al final de cada obra.
A Catalunya sempre ens hem estimat el nostre teatre, fins i tot la gent que no hi acudeix mai adora els actors i els demana autògrafs pel carrer, i els representants de les institucions, que a l’hora d’afluixar les subvencions sempre miren cap a un altre costat, no fallen mai a la llotja que els pertoca per deixar-se veure amb posat d’intel·lectual. El teatre té una mala salut de ferro i continua i continua... com aquell conillet de l’anunci de les piles.
Els gironins gaudim des de fa temps d’un festival de teatre –Temporada Alta– que va augmentant de prestigi any rere any. El seu èxit s’atribueix generalment al seu promotor, en Salvador Sunyer i Bover, que indubtablement l’ha empès fins a aquest lloc, en la divisió d’honor dels festivals de teatre. Però res de tot això hauria estat possible sense l’espurna i el foc inicial del grup de gent de teatre que conformaren El Talleret de Salt.
En Quim Masó, el seu germà Xicu i en Josep Domènech foren els impulsors d’aquest projecte teatral que revolucionà el panorama de Pastorets, passions i teatre amateur que planava lànguidament per la ciutat dels quatre rius. Els gironins, i si més no la minoria de gironins que encara anem al teatre, sempre estarem agraïts a aquell Talleret que fou l’inici de gairebé tot.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…