Vés al contingut principal

El Parlament de tots


El mes de gener del 1939 les tropes franquistes van ocupar l’edifici de l’antic arsenal del Parc de la Ciutadella, seu del Parlament del país vençut. El gran Saló de Sessions fou clausurat i durant trenta-set anys no hi va poder entrar ningú, només fou habitat per les aranyes, que van anar teixint teranyines sinuoses i melancòliques entre els escons i les columnes, i en els forjats de les baranes de les tribunes.
La rèplica de l’escultura de Josep Llimona instal·lada en el jardí que emmarca la façana de l’edifici fou símbol del desconsol de tot un poble que va veure afogada la seva llengua, abolides les seves llibertats i els seus símbols. Però la llum de la història va anar penetrant tímidament i lenta per l’ull de bou de l’hemicicle fins que, després de la mort del dictador, es van obrir les portes per acollir una nova etapa democràtica.
La constitució formal de l’onzena legislatura no hauria de ser una notícia important, però ara tots els ulls estan pendents del que hi passa, perquè la majoria dels diputats escollits en les darreres eleccions, i que ja han pres possessió de la seva butaca folrada de vermell, han promès iniciar un procés polític que ha de conduir-nos cap a proclamar un estat català, lliure i sobirà. La història, aquesta llum que fa esclatar espurnes en els metalls nobles, però que també dibuixa ombres en els indrets més insospitats, ens dirà un dia si tot això que s’ha fet fins ara, i tot el que encara queda per fer, haurà valgut la pena o no.
Vaclav Havel, el president d’aquella nova república Txeca sorgida d’una revolució de vellut –i que d’aquestes coses en sabia– va dir una vegada que la clau de lluita política és, en darrera instància, «la lluita per una vida més bella, més interessant, més lluminosa i més suportable». Ara, a nosaltres, no ens queda altre remei que prendre partit, perquè, si alguna cosa hem après dels processos històrics, és que quan es posa en joc el més essencial cal la participació de tots.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…