Ves al contingut principal

El Parlament de tots


El mes de gener del 1939 les tropes franquistes van ocupar l’edifici de l’antic arsenal del Parc de la Ciutadella, seu del Parlament del país vençut. El gran Saló de Sessions fou clausurat i durant trenta-set anys no hi va poder entrar ningú, només fou habitat per les aranyes, que van anar teixint teranyines sinuoses i melancòliques entre els escons i les columnes, i en els forjats de les baranes de les tribunes.
La rèplica de l’escultura de Josep Llimona instal·lada en el jardí que emmarca la façana de l’edifici fou símbol del desconsol de tot un poble que va veure afogada la seva llengua, abolides les seves llibertats i els seus símbols. Però la llum de la història va anar penetrant tímidament i lenta per l’ull de bou de l’hemicicle fins que, després de la mort del dictador, es van obrir les portes per acollir una nova etapa democràtica.
La constitució formal de l’onzena legislatura no hauria de ser una notícia important, però ara tots els ulls estan pendents del que hi passa, perquè la majoria dels diputats escollits en les darreres eleccions, i que ja han pres possessió de la seva butaca folrada de vermell, han promès iniciar un procés polític que ha de conduir-nos cap a proclamar un estat català, lliure i sobirà. La història, aquesta llum que fa esclatar espurnes en els metalls nobles, però que també dibuixa ombres en els indrets més insospitats, ens dirà un dia si tot això que s’ha fet fins ara, i tot el que encara queda per fer, haurà valgut la pena o no.
Vaclav Havel, el president d’aquella nova república Txeca sorgida d’una revolució de vellut –i que d’aquestes coses en sabia– va dir una vegada que la clau de lluita política és, en darrera instància, «la lluita per una vida més bella, més interessant, més lluminosa i més suportable». Ara, a nosaltres, no ens queda altre remei que prendre partit, perquè, si alguna cosa hem après dels processos històrics, és que quan es posa en joc el més essencial cal la participació de tots.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…