Ves al contingut principal

El Parlament de tots


El mes de gener del 1939 les tropes franquistes van ocupar l’edifici de l’antic arsenal del Parc de la Ciutadella, seu del Parlament del país vençut. El gran Saló de Sessions fou clausurat i durant trenta-set anys no hi va poder entrar ningú, només fou habitat per les aranyes, que van anar teixint teranyines sinuoses i melancòliques entre els escons i les columnes, i en els forjats de les baranes de les tribunes.
La rèplica de l’escultura de Josep Llimona instal·lada en el jardí que emmarca la façana de l’edifici fou símbol del desconsol de tot un poble que va veure afogada la seva llengua, abolides les seves llibertats i els seus símbols. Però la llum de la història va anar penetrant tímidament i lenta per l’ull de bou de l’hemicicle fins que, després de la mort del dictador, es van obrir les portes per acollir una nova etapa democràtica.
La constitució formal de l’onzena legislatura no hauria de ser una notícia important, però ara tots els ulls estan pendents del que hi passa, perquè la majoria dels diputats escollits en les darreres eleccions, i que ja han pres possessió de la seva butaca folrada de vermell, han promès iniciar un procés polític que ha de conduir-nos cap a proclamar un estat català, lliure i sobirà. La història, aquesta llum que fa esclatar espurnes en els metalls nobles, però que també dibuixa ombres en els indrets més insospitats, ens dirà un dia si tot això que s’ha fet fins ara, i tot el que encara queda per fer, haurà valgut la pena o no.
Vaclav Havel, el president d’aquella nova república Txeca sorgida d’una revolució de vellut –i que d’aquestes coses en sabia– va dir una vegada que la clau de lluita política és, en darrera instància, «la lluita per una vida més bella, més interessant, més lluminosa i més suportable». Ara, a nosaltres, no ens queda altre remei que prendre partit, perquè, si alguna cosa hem après dels processos històrics, és que quan es posa en joc el més essencial cal la participació de tots.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…