Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2015

La biologia, tanmateix

En Jordi Casanova, amic meu, ha llegit el discurs de la sessió inaugural de l’Institut d’Estudis Catalans, poca broma si tenim en compte els il·lustres noms que l’han precedit en aquesta tasca, gent de la talla d’Eugeni d’Ors, Lluís Nicolau d’Olwer, Joaquim Ruyra, o més recentment Josep Laporte, Antoni Badia i Margarit o Joan F. Mira. Tot això ho dic –per si no es notava– no en benefici d’en Jordi, que no ho necessita, sinó en benefici meu, per deixar clara la qualitat de les meves amistats. El discurs portava per títol «Animals, tanmateix» i en Jordi ens hi recordava que som animals i que compartim a vegades més trets comuns amb la mosca del vinagre que amb altres de la nostra espècie. Això darrer no és que es digui explícitament en aquesta brillant dissertació, però em va venir al cap veient la cara que va fer la cap de l’oposició i altres membres de la bancada de Ciudadanos, quan va sonar l’himne de Catalunya en la sessió inaugural del Parlament de Catalunya. Ja és trist pensar coses…

VINYES DE TARDOR

En molts indrets del nostre país, al nord i al sud de la ratlla pirinenca i quan ja s’esgoten els darrers dies d’octubre, el paisatge típicament tardoral és el de la vinya que s’escampa per les feixes i a la vora dels camins. Els pàmpols, gairebé sense adonar-nos-en, han anat passant del verd brillant dels dies de la verema al groc cadmi, i després cap a un vermell rovellat, que es confon sovint amb el color dels capvespres que auguren dies de pluja i fred. Més enllà dels murs de paret seca dels camps i en els carrers dels pobles vinaters, entre els cellers de les cooperatives i els forns de les fleques, floten les sentors del vi novell i del pa dels diumenges, i els gats mandrosos dormen encara sota un sol que lluu només a hores convingudes. Cató el Vell, que va viure un temps en el campament militar d’Empúries, deia que la vinya és el bé més preciós de la terra, potser per aquesta raó els legionaris romans que es van instal·lar després en terres empordaneses van començar a conrear une…

El Parlament de tots

El mes de gener del 1939 les tropes franquistes van ocupar l’edifici de l’antic arsenal del Parc de la Ciutadella, seu del Parlament del país vençut. El gran Saló de Sessions fou clausurat i durant trenta-set anys no hi va poder entrar ningú, només fou habitat per les aranyes, que van anar teixint teranyines sinuoses i melancòliques entre els escons i les columnes, i en els forjats de les baranes de les tribunes. La rèplica de l’escultura de Josep Llimona instal·lada en el jardí que emmarca la façana de l’edifici fou símbol del desconsol de tot un poble que va veure afogada la seva llengua, abolides les seves llibertats i els seus símbols. Però la llum de la història va anar penetrant tímidament i lenta per l’ull de bou de l’hemicicle fins que, després de la mort del dictador, es van obrir les portes per acollir una nova etapa democràtica. La constitució formal de l’onzena legislatura no hauria de ser una notícia important, però ara tots els ulls estan pendents del que hi passa, perquè …

Gràcies per la memòria

Viatjar per la Viquipèdia és fascinant, sobretot en dies com aquest en què, per algunes coincidències estel·lars, van plens fins al capdamunt d’esdeveniments. Resulta que avui fa 98 anys que va començar allò que es va dir la Revolució Russa, suposo que ara encara no és un bon moment per a treure el tema, però ja els avanço que d’aquí un parell d’anys no es parlarà d’altra cosa. El 24 d’octubre de 1929 es va enfonsar la borsa de Nova York i el món va entrar en un pànic que d’alguna manera conduiria inexorablement cap a la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. El 1941, durant l’ofensiva de les tropes hitlerianes, van ser cremats vius 29.000 jueus a la localitat de Dalnik a prop d’Odessa i era també un 24 d’octubre. Acabada la guerra, el 1945, just un 24 d’octubre es va crear l’ONU, una organització mundial que no ha aconseguit posar pau en els conflictes regionals, però –s’ha de reconèixer– sí que ha evitat una nova guerra mundial.  25 anys després, Pau Casals aprofitaria la celebració pe…

L’ARRÒS DE PALS

Pals és una llenca de platja de dunes onduloses entre la gola del Ter i els primers roquers del cap de Begur. Terra endins, al voltant de les restes del que fou l’antic castell del Mont Aspre, s’hi alcen les cases en bona part renovades i reconstruïdes del nucli antic. Des del pedró, al capdamunt del turó, s’hi pot contemplar encara el paisatge que meravellava a Josep Pla, clapat de masies, campanarets, el botó de roda del Montgrí i, encara, sense toros de lídia ni –potser ara no gosaria dir-ho– cap hipoteca. Però des de Pals també s’albiren, durant uns mesos a l’any, els camps inundats d’aigua dels arrossars. Des de les basses d’en Coll fins a l’estany prop de Palau-Sator, les plantes d’arròs verdes i orgulloses onegen al vent. L’arròs és un cereal considerat com a aliment bàsic en bona part del món i els palsencs el cultiven des de fa més de cinc segles. Conreat molt més lentament i segat gairebé a final d’octubre, al contrari que altres arrossos del sud que al mes de setembre ja són al…

Soldats de Tatooine

Fa molt de temps, en la galàxia ja molt llunyana de 1977, vaig assistir a l’estrena a Girona d’una pel·lícula que amb el temps ha anat afegint subtítols i addiccions en el seu títol. De ser la primera va passar a la quarta i de dir-se simplement «La Guerra de les Galàxies» va canviar a «La Guerra de les Galàxies: una nova esperança». El cinema ja té aquestes coses, però a mi no deixa de sorprendre’m mai. Aquell primer «Star Wars» va ser un xoc, era com un compendi de totes les històries d’aventures que havíem vist fins aleshores. S’hi barrejaven gèneres com el western, el bèl·lic i el d’espases amb la ciència-ficció, que fins aquell moment havia anat a la seva. Les aventures de Han Solo, Lucky Skywalker i la princesa Leia, en els mons d’Endor, Naboo o Tatooine, han quedat definitivament en el nostre inconscient com a part del nostre passat, potser el passat fictici al qual se’ns remetia a l’inici del film. Després van venir dues pel·lícules més amb els mateixos actors i unes altres de n…

Temps de Girona

És difícil d’explicar-ho a un estrany, però ho intentaré. El «temps de Girona» és una mena de barreja de temps meteorològic i de l’altre, el que s’amaga en el mercuri de les piles dels rellotges, un «temps» que, ara que hi penso, es podria recrear fàcilment a casa posant unes fulles seques a la banyera, aguantant amb una mà el mànec de la dutxa i amb l’altra el rellotge de paret de l’Ikea. Si, a més, posen un moniato una mica resclosit a coure al microones, amb la sensació odorífera ja hauran acabat de quadrar-ho tot. El temps de Girona és com una mena de melangia tardoral que es condensa en la humitat relativa de l’aire i que es dilueix en la llum ocre, groga i vermella que filtren les branques dels arbres de la Devesa. Els gironins ja hi estem avesats, però la gent de fora sempre se’n sorprèn quan ens visita durant aquests dies de Fires i Festes de sant Narcís. Girona té aquestes coses, independentment del color del partit que governa l’alcaldia. A la ciutat dels quatre rius –o sigui,…

TERRA DE MARINES

Catalunya és un país que mira cap al mar, tots els camins hi menen, tots els dies hi neixen i tots els ulls, un dia o altre, es perden en la contemplació d’un horitzó que es dibuixa, com un filferro, tibant d’una punta a l’altra. La franja costanera catalana es divideix en dues parts, l’una al nord i l’altra al sud, tenint com a punt central la boca d’un dels canons que encara apunta cap al port de Barcelona des del sinistre castell de Montjuïc. La marina septentrional serpenteja lànguidament, entre pins i palmeres, del delta del Llobregat fins al delta de l’Ebre, topant únicament contra el manyoc pedregós del Garraf, incansablement pintat i repintat pels artistes del modernisme. La resta són platges de sorra fina, salpebrades aquí i allà per construccions característiques: un circ romà, una central nuclear o un parc temàtic dedicat a escurar les butxaques dels pares i les mares del rerepaís. La marina meridional ja és més enrevessada, des del meu punt de vista, perquè també està subdivi…

El fossar de la història

A Barcelona hi ha un cementiri que s’enfila a la muntanya de Montjuïc. Els nínxols, arrenglerats en una mena de feixes pedregoses, han anat colonitzant lentament el vessant de mar i damunt seu plana una olor eterna de xiprer, de flors marcides i de productes que embarquen i desembarquen en el port. Barcelona l’ha anat omplint de difunts, uns més anònims que altres, però es dóna la paradoxa que els que es volien més anònims de tots han acabat essent els més visitats i recordats. Al Fossar de la Pedrera s’hi van anar acumulant els cossos de gent sense recursos, les despulles dels bombardeigs feixistes i de més de 4.000 víctimes de la repressió franquista fins a l’any 1952. El 27 d’octubre de 1985 s’hi van traslladar també les despulles de Lluís Companys, que fins aleshores reposaven en un nínxol sense nom, i tot el recinte es dignificà amb una gran zona enjardinada. Aquest entorn, vist des de les altures del cementiri, és com una mena de gran dentada a la pedra rogenca de la muntanya, com…

El teatre

Com totes les coses importants, el teatre va començar a Grècia, després la cosa ha continuat gairebé incomprensiblement fins ara. D’ençà que tenim ús de raó i memòria històrica que el teatre està de baixa, en crisi permanent, però no acaba de morir mai, probablement perquè aquesta crisi està inserida en el seu genoma essencial. No ens podem imaginar un món sense teatre, si més no la minoria que històricament ha fet possible aquesta continuïtat pagant les entrades i aplaudint al final de cada obra. A Catalunya sempre ens hem estimat el nostre teatre, fins i tot la gent que no hi acudeix mai adora els actors i els demana autògrafs pel carrer, i els representants de les institucions, que a l’hora d’afluixar les subvencions sempre miren cap a un altre costat, no fallen mai a la llotja que els pertoca per deixar-se veure amb posat d’intel·lectual. El teatre té una mala salut de ferro i continua i continua... com aquell conillet de l’anunci de les piles. Els gironins gaudim des de fa temps d’…

FIGUES I FIGUERES

Ja és temps de figues i no és poca cosa en un país que històricament ha estat propici al seu cultiu i al seu consum. Totes les cases de pagès tenien –i encara tenen– una figuera com a mínim pels voltants, pels pobles és fàcil apreciar aquests arbres de fulla de pàmpol en els horts, els patis i també a la vora dels camins. Allà on sorgeix una figuera és senyal inequívoc de presència humana, perquè les figues ens han acompanyat des dels inicis de la civilització humana. Es diu que a l’antiga Roma les millors figues venien d’Esmirna, un indret on encara es cultiven. Al nostre país la cosa ha canviat, les figues de coll de dama negra o de blanca cua, ara vénen de la Franja, de Menorca o de Turquia, perquè els pagesos catalans s’han dedicat a altres coses. Enyorem, sobretot als nostres mercats, les petites figues seques del país que omplien les butxaques dels traginers i dels pescadors, dels pastors i dels viatgers de tota mena. Trobem a faltar les figues autòctones en els menús dels restaur…

Portbou i Benjamin

Un diumenge de tardor a Portbou sempre és una experiència inquietant, sobretot si el sol s’amaga darrere d’un tel de núvols. Tots els carrers del poble miren discretament cap a l’estació com si esperessin algú que mai acaba d’arribar i el mar detura el seu vaivé davant dels còdols de la platja Gran. A l’altre costat, els murs del cementiri també esperen pacientment, mentre els xiprers apunten cap a l’única sortida possible. La tramuntana s’amaga darrere de la punta del Falcó, esperant potser millor ocasió per abrandar-se sobre el poble. Les roques fosques de l’Albera cauen de trascantó damunt de les onades, deixant traces blanques que s’extingeixen ràpidament en el blau fosc de l’aigua. Portbou és un paisatge hivernal o estiuenc, les primaveres i les tardors només són temps morts, terra de ningú. Potser hi van influir raons com aquesta perquè el filòsof Walter Benjamin escollís un 26 de setembre de 1940 per morir a Portbou. Ara s’escau el 75 aniversari d’aquest fet i a Portbou s’ha reun…

L’automòbil del poble

L’any 1938, just abans de la Segona Guerra Mundial, Adolf Hitler va inaugurar la fàbrica d’automòbils Volkswagen, que literalment vol dir «L’automòbil del poble». El primer model portava el pompós nom de KdF-Wagen, per les inicials de «Kraft Durch Freude»: el cotxe de la força per l’alegria. La ciutat que es va construir per als treballadors de la fàbrica s’anomenà Kdf-Stadt, era una ciutat tan nova que no sortia als mapes i els aliats van oblidar envair-la. Després de la guerra el nom de la ciutat va canviar per Wolfsbrug i el model de Volkswagen es popularitzà amb el tendre apel·latiu de «L’escarabat». L’empresa, malgrat les destrosses de la guerra, va anar creixent, l’oferta de models va anar augmentant i es van comprar altres marques: Audi, Skoda, Scannia, Bentley, Porsche, Bugatti, Lamborghini i Seat. En un punt indeterminat d’aquesta història, que arriba fins al present, els mítics enginyers de la marca van decidir apostar per un motor Diesel que aviat va ser superat per la compet…

EL CAMÍ DE L’OEST

Molts diumenges de la nostra infantesa els vam passar veient paisatges de l’oest en cinemes de barri, entre olors de tabac i de xiclet de maduixa. L’oest cavalcava en la pantalla incansablement, curull de cowboys polsosos, bandits cruels, i un Setè de Cavalleria que sempre arribava en el moment més oportú. Curiosament, després, aquell Far West es va anar desplaçant seguint el camí invers del sol. Tot va començar un dia –tal com ens cantava l’Aute– amb James Dean llençant pedres contra una casa blanca A l’est de l’edèn i després Woody Allen abraçat amb la Diane a Manhattan. En aquella època ens vam sentir més atrets per aquell darrer horitzó americà, molt probablement perquè el nostre oest més proper era terra hostil. En primer terme –seguint aquesta lògica inversa–trobàvem un oceà en el qual els catalans ens sentíem fora de lloc i després passàvem per una Meseta àrida i trista que només ens va saber enviar jutges, funcionaris, guàrdies civils i un doll d’incomprensió que ha durat fins a…