Vés al contingut principal

Un dia de setembre

 (Especial Eleccions 27S)

El temps ens arrossega cada dia com una mare que porta el seu fill a escola. Gairebé sempre ens llevem amb la sensació de tenir moltes coses per fer i que el dia serà massa curt per fer-les totes. Un dia de setembre podria ser un dia qualsevol si no fos diumenge i dia d’eleccions. Però avui, a més, no eren unes eleccions normals i teníem la sensació que els ulls del món estaven posats damunt nostre.
Iñaki Gabilondo, mestre de periodistes, l’altre dia va pronosticar que avui no es complirien els pronòstics. Doncs bé, s’ha equivocat, o l’ha encertat, que a hores d’ara ve a ser ben bé el mateix, perquè els pronòstics en unes eleccions com aquesta només són fum, fins i tot quan s’intenta quadrar el cercle amb frases enginyoses.
Han quedat clares unes quantes tendències que ja semblen haver entrat en un camí de no retorn, els socialistes continuen la seva davallada de vots i de credibilitat, el lerrouxisme de Ciudadanos va fent forat, un forat negre que pot arribar a ser molt perillós per a la convivència, i Unió Democràtica sembla que desapareixerà definitivament del mapa.
Aquest 27 de setembre passarà a la història per raons diverses, però sobretot perquè s’ha constatat que la història continua. Les forces independentistes han aconseguit un bon resultat, però no un resultat excel·lent. Tot i així el guió seguirà el seu curs i el Parlament iniciarà molt probablement el full de ruta que havien pactat.
Aquest dia de setembre, lluminós i tranquil, segur que comptarà en la comptabilitat dels grans esdeveniments que han anat forjant la realitat dels darrers anys, però per esdevenir clarament una jornada històrica caldrà encara observar la dinàmica de la realitat política que sorgirà d’aquest nou Parlament i també caldrà veure la lectura que se’n farà des de Madrid.
El temps ens arrossega i la realitat ens va empenyent cap a una situació que ha de ser radicalment nova, la història continua i més enllà de la incerta glòria d’aquest dia de setembre, haurem de continuar encara treballant i empenyent.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…