Ves al contingut principal

Un dia de setembre

 (Especial Eleccions 27S)

El temps ens arrossega cada dia com una mare que porta el seu fill a escola. Gairebé sempre ens llevem amb la sensació de tenir moltes coses per fer i que el dia serà massa curt per fer-les totes. Un dia de setembre podria ser un dia qualsevol si no fos diumenge i dia d’eleccions. Però avui, a més, no eren unes eleccions normals i teníem la sensació que els ulls del món estaven posats damunt nostre.
Iñaki Gabilondo, mestre de periodistes, l’altre dia va pronosticar que avui no es complirien els pronòstics. Doncs bé, s’ha equivocat, o l’ha encertat, que a hores d’ara ve a ser ben bé el mateix, perquè els pronòstics en unes eleccions com aquesta només són fum, fins i tot quan s’intenta quadrar el cercle amb frases enginyoses.
Han quedat clares unes quantes tendències que ja semblen haver entrat en un camí de no retorn, els socialistes continuen la seva davallada de vots i de credibilitat, el lerrouxisme de Ciudadanos va fent forat, un forat negre que pot arribar a ser molt perillós per a la convivència, i Unió Democràtica sembla que desapareixerà definitivament del mapa.
Aquest 27 de setembre passarà a la història per raons diverses, però sobretot perquè s’ha constatat que la història continua. Les forces independentistes han aconseguit un bon resultat, però no un resultat excel·lent. Tot i així el guió seguirà el seu curs i el Parlament iniciarà molt probablement el full de ruta que havien pactat.
Aquest dia de setembre, lluminós i tranquil, segur que comptarà en la comptabilitat dels grans esdeveniments que han anat forjant la realitat dels darrers anys, però per esdevenir clarament una jornada històrica caldrà encara observar la dinàmica de la realitat política que sorgirà d’aquest nou Parlament i també caldrà veure la lectura que se’n farà des de Madrid.
El temps ens arrossega i la realitat ens va empenyent cap a una situació que ha de ser radicalment nova, la història continua i més enllà de la incerta glòria d’aquest dia de setembre, haurem de continuar encara treballant i empenyent.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …