Ves al contingut principal

Maleïts bastards

Tal dia com ahir, l’1 de setembre de 1939 començava la Segona Guerra Mundial. Aprofitant la bonior dels darrers dies d’estiu, les tropes hitlerianes van forçar la frontera polonesa i s’inicià un conflicte que durà gairebé sis anys, i que provocà la pitjor matança que ha conegut la humanitat. Setanta-sis anys després el món ha canviat, però a vegades sembla que encara no hem comprès l’essencial.
Bertold Brecht ja ens va avisar quan va dir allò de «No us poseu tant contents amb la derrota del nazisme. Encara que el món s’hagi posat dempeus i hagi aturat el bastard, la puta que el va parir encara està calenta». I sí, a vegades encara sentim l’alè de la puta i les veus, que ara sonen amb un altre to, dels nous bastards. Ara ja no els cal la força de les armes, en tenen prou amb el poder dels diners.
Ells ara ens intenten dominar des dels consells d’administració de les grans corporacions mundials. Ja no cal la guerra i tampoc la política. Han corromput els uns i els altres i es van fent el món seu de mica en mica. I potser el pitjor de tot és que han convençut una gran majoria que qualsevol resistència és inútil, que el sistema que ens han imposat és inamovible, inqüestionable, invencible.
Però igual que la Segona Guerra Mundial, que semblava perduda, aquesta encara la podem guanyar. L’arma letal que ens ha de portar a la victòria s’anomena «Democràcia». La democràcia és un instrument que no hem utilitzat mai del tot, ens hem quedat a mig camí i ara és el moment d’aplicar-lo en profunditat, des de la més alta política fins al dia a dia, hem d’impregnar-ho tot de democràcia. El món només tindrà sentit si ho fem així, la història ens ho demana i aquesta guerra, igual que l’altra, l’hem de guanyar. Alguna cosa hi perdrem pel camí, és inevitable, però –tal com també deia el poeta alemany– «aviat s’aprèn el més difícil i el més bonic ens ha de costar la vida».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…