Vés al contingut principal

L’amor i la dignitat

El 1959 –l’any que vaig néixer–, el filòsof i matemàtic anglès Bertrand Russell va ser convidat a parlar, des d’un programa de la BBC, als que anys després poguessin escoltar les seves paraules, i els va proposar dues qüestions, primer «observeu únicament els fets i actueu en conseqüència» i, segon, «l’amor sempre serà més savi que l’odi».
Al nostre país els fets són clars, els catalans volem la sobirania plena, l’hem volguda sempre. Ara ens plouen les objeccions des de tots els costats, tant dels que sempre ens han sotmès com d’altres que, precisament ara, ens proposen vies alternatives, terceres vies que han passat a la història fins i tot abans de ser plantejades seriosament. Tot allò que era respectable fa uns anys, ara ha esdevingut ridícul per la força dels esdeveniments. 
Hi ha algú, algú dels nostres, que mai hagi ostentat amb orgull la condició d’espanyol? Hi ha algú que gosi penjar la bandera de la monarquia espanyola al balcó el dia de la festa nacional? Per què doncs insisteixen a mirar cap un altre costat? Espanya ens ha barrat el pas com a nació, ens han humiliat pel sol fet de parlar la nostra llengua, han tombat totes les nostres aspiracions d’autogovern.
300 anys de fets no es trenquen amb receptes homeopàtiques. El nostre destí el dictaran les urnes el 27 de setembre, serà un vot positiu, mai en contra de ningú, ni molt menys dels altres pobles d’Espanya. En aquests darrers cinc anys hem demostrat sobradament que no ens movia l’odi. Sempre hem estat partidaris del diàleg, un diàleg que se’ns ha negat. Ara que arribem al final del camí, no ens podem deixar portar per la bogeria de l’odi que alguns esventen contra nosaltres. Serem dignes seguidors de Russell i de Gandhi, amb la saviesa que ens dóna l’amor i amb la dignitat que comporta poder dir a les generacions futures que vam lluitar per la nostra llibertat just en el moment en què era possible i necessari fer-ho.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…