Ves al contingut principal

L’amor i la dignitat

El 1959 –l’any que vaig néixer–, el filòsof i matemàtic anglès Bertrand Russell va ser convidat a parlar, des d’un programa de la BBC, als que anys després poguessin escoltar les seves paraules, i els va proposar dues qüestions, primer «observeu únicament els fets i actueu en conseqüència» i, segon, «l’amor sempre serà més savi que l’odi».
Al nostre país els fets són clars, els catalans volem la sobirania plena, l’hem volguda sempre. Ara ens plouen les objeccions des de tots els costats, tant dels que sempre ens han sotmès com d’altres que, precisament ara, ens proposen vies alternatives, terceres vies que han passat a la història fins i tot abans de ser plantejades seriosament. Tot allò que era respectable fa uns anys, ara ha esdevingut ridícul per la força dels esdeveniments. 
Hi ha algú, algú dels nostres, que mai hagi ostentat amb orgull la condició d’espanyol? Hi ha algú que gosi penjar la bandera de la monarquia espanyola al balcó el dia de la festa nacional? Per què doncs insisteixen a mirar cap un altre costat? Espanya ens ha barrat el pas com a nació, ens han humiliat pel sol fet de parlar la nostra llengua, han tombat totes les nostres aspiracions d’autogovern.
300 anys de fets no es trenquen amb receptes homeopàtiques. El nostre destí el dictaran les urnes el 27 de setembre, serà un vot positiu, mai en contra de ningú, ni molt menys dels altres pobles d’Espanya. En aquests darrers cinc anys hem demostrat sobradament que no ens movia l’odi. Sempre hem estat partidaris del diàleg, un diàleg que se’ns ha negat. Ara que arribem al final del camí, no ens podem deixar portar per la bogeria de l’odi que alguns esventen contra nosaltres. Serem dignes seguidors de Russell i de Gandhi, amb la saviesa que ens dóna l’amor i amb la dignitat que comporta poder dir a les generacions futures que vam lluitar per la nostra llibertat just en el moment en què era possible i necessari fer-ho.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…