Vés al contingut principal

LA MIRADA DE L’EST

Durant els nostres anys de guerra freda, l’est era un territori permanentment emboirat, cobert de neu i d’estepes desolades. Les antenes de Pals apuntaven cap a l’est, els espies ens fitaven amb ulls d’odi i els míssils amenaçaven el cor benaurat de les nostres pacífiques viles. Tot va acabar un dia de novembre i des d’aleshores l’est és només un punt cardinal com els altres.
Però, malgrat tot, cada dia la llum neix de l’est i només de l’est. Travessant l’horitzó com una ganiveta afilada, arrossegant-se per les costes aixafinades de les illes italianes i pel vellut irisat dels teulats de la ciutat eterna, el sol ens arriba de l’únic lloc on pot arribar.
L’est és un territori primordial. De fet els llibres d’història sempre comencen a l’est, que és on van néixer les grans civilitzacions dels antics. De l’est van arribar els primers grecs a les platges d’Empúries, Foceus amb afany comercial, i després els romans, en guerra amb Hanníbal i entossudits a construir un imperi, i, finalment, cap a l’est van girar la mirada els catalans de Roger de Flor, cercant la llum sempiterna en l’indret on naixia, entre els vells temples que s’enrunaven.
Tot comença a l’est i es desplaça lentament seguint la ruta del sol. Les nostres mirades cada matí s’omplen amb la llum de l’est i l’ombra afinada dels rellotges de sol va assenyalant el camí que hem de seguir. Fills d’una civilització tardoral, anem a dormir cada dia resant l’oració de l’antiga saviesa i esperant que l’endemà torni a acudir el sol, a l’hora acordada, per il·luminar el verd país dels records i fer córrer el comptador de les nostres vides.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…