Vés al contingut principal

La cultura, un projecte que va morint d’èxit

Un projecte cultural, el que ara els gestors anomenen «una indústria cultural» pot néixer per diverses raons, però cap d’elles parteix d’un estudi de mercat. Aquesta mena d’anàlisis vénen posteriorment, si es que es fan, perquè un ja sap d’entrada que la cultura no és el millor dels negocis possibles. Els inversors xinesos no compren biblioteques ni teatres, ni auditoris musicals, ni, ai las!, llibreries, perquè ells seran xinesos, però ximples no.
Les úniques empreses culturals que encara funcionen bé al nostre país són les que actuen discretament, navegant com poden entre les aigües remogudes i fangoses de la crisi. N’hi ha d’altres que simplement es queden a la vora encallades, abandonades entre les roques, i algunes altres que, aixecant banderes i veles al vent, van directes a l’abisme. En diuen «morir d’èxit».
En una economia de mercat com la nostra no compten gens ni mica els mèrits artístics, els serveis que es presten a la societat, no compta en absolut ser un músic de talent, un actor de prestigi, un escriptor amb ganes i coses a dir. L’únic que interessa són els resultats i els resultats únicament es valoren amb euros. No es tracta de posar en qüestió el sistema, però si amb aquest sistema la cultura va minvant perillosament, potser sí que alguna culpa en deu tenir, dic jo.
Cada setmana ens despertem amb la notícia d’una llibreria que tanca, evidentment no surt mai a portada sinó en les seccions d’«oci i cultura». La llibreria «Negra y Criminal» és una d’aquestes que ha anunciat el tancament i és també un exemple del perillós virus anomenat «èxit». El seu catàleg de novel·la negra és dels més extensos i brillants d’aquesta part del món, el seu propietari organitza cada any a Barcelona una setmana dedicada a aquest gènere a la qual assisteixen autors reconeguts internacionalment, la seva llibreria és un punt de referència a la ciutat i al país, però els comptes no surten, la gent no compra prou llibres per tirar endavant i ells, que són una empresa com les altres i han de passar comptes, han decidit tancar.
Potser, arribats a aquest punt, el que ens hem de plantejar és si una empresa cultural ha de ser una empresa com les altres, que hagi de pagar els mateixos impostos i tingui les mateixes obligacions contractuals que les altres. Si volem que la cultura –ho volem?– continuï endavant, en aquest país, o en el nou que volem construir, això s’haurà de revisar radicalment, perquè una empresa cultural és una empresa d’interès social.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…