Ves al contingut principal

La cultura, un projecte que va morint d’èxit

Un projecte cultural, el que ara els gestors anomenen «una indústria cultural» pot néixer per diverses raons, però cap d’elles parteix d’un estudi de mercat. Aquesta mena d’anàlisis vénen posteriorment, si es que es fan, perquè un ja sap d’entrada que la cultura no és el millor dels negocis possibles. Els inversors xinesos no compren biblioteques ni teatres, ni auditoris musicals, ni, ai las!, llibreries, perquè ells seran xinesos, però ximples no.
Les úniques empreses culturals que encara funcionen bé al nostre país són les que actuen discretament, navegant com poden entre les aigües remogudes i fangoses de la crisi. N’hi ha d’altres que simplement es queden a la vora encallades, abandonades entre les roques, i algunes altres que, aixecant banderes i veles al vent, van directes a l’abisme. En diuen «morir d’èxit».
En una economia de mercat com la nostra no compten gens ni mica els mèrits artístics, els serveis que es presten a la societat, no compta en absolut ser un músic de talent, un actor de prestigi, un escriptor amb ganes i coses a dir. L’únic que interessa són els resultats i els resultats únicament es valoren amb euros. No es tracta de posar en qüestió el sistema, però si amb aquest sistema la cultura va minvant perillosament, potser sí que alguna culpa en deu tenir, dic jo.
Cada setmana ens despertem amb la notícia d’una llibreria que tanca, evidentment no surt mai a portada sinó en les seccions d’«oci i cultura». La llibreria «Negra y Criminal» és una d’aquestes que ha anunciat el tancament i és també un exemple del perillós virus anomenat «èxit». El seu catàleg de novel·la negra és dels més extensos i brillants d’aquesta part del món, el seu propietari organitza cada any a Barcelona una setmana dedicada a aquest gènere a la qual assisteixen autors reconeguts internacionalment, la seva llibreria és un punt de referència a la ciutat i al país, però els comptes no surten, la gent no compra prou llibres per tirar endavant i ells, que són una empresa com les altres i han de passar comptes, han decidit tancar.
Potser, arribats a aquest punt, el que ens hem de plantejar és si una empresa cultural ha de ser una empresa com les altres, que hagi de pagar els mateixos impostos i tingui les mateixes obligacions contractuals que les altres. Si volem que la cultura –ho volem?– continuï endavant, en aquest país, o en el nou que volem construir, això s’haurà de revisar radicalment, perquè una empresa cultural és una empresa d’interès social.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…