Ves al contingut principal

La cultura, un projecte que va morint d’èxit

Un projecte cultural, el que ara els gestors anomenen «una indústria cultural» pot néixer per diverses raons, però cap d’elles parteix d’un estudi de mercat. Aquesta mena d’anàlisis vénen posteriorment, si es que es fan, perquè un ja sap d’entrada que la cultura no és el millor dels negocis possibles. Els inversors xinesos no compren biblioteques ni teatres, ni auditoris musicals, ni, ai las!, llibreries, perquè ells seran xinesos, però ximples no.
Les úniques empreses culturals que encara funcionen bé al nostre país són les que actuen discretament, navegant com poden entre les aigües remogudes i fangoses de la crisi. N’hi ha d’altres que simplement es queden a la vora encallades, abandonades entre les roques, i algunes altres que, aixecant banderes i veles al vent, van directes a l’abisme. En diuen «morir d’èxit».
En una economia de mercat com la nostra no compten gens ni mica els mèrits artístics, els serveis que es presten a la societat, no compta en absolut ser un músic de talent, un actor de prestigi, un escriptor amb ganes i coses a dir. L’únic que interessa són els resultats i els resultats únicament es valoren amb euros. No es tracta de posar en qüestió el sistema, però si amb aquest sistema la cultura va minvant perillosament, potser sí que alguna culpa en deu tenir, dic jo.
Cada setmana ens despertem amb la notícia d’una llibreria que tanca, evidentment no surt mai a portada sinó en les seccions d’«oci i cultura». La llibreria «Negra y Criminal» és una d’aquestes que ha anunciat el tancament i és també un exemple del perillós virus anomenat «èxit». El seu catàleg de novel·la negra és dels més extensos i brillants d’aquesta part del món, el seu propietari organitza cada any a Barcelona una setmana dedicada a aquest gènere a la qual assisteixen autors reconeguts internacionalment, la seva llibreria és un punt de referència a la ciutat i al país, però els comptes no surten, la gent no compra prou llibres per tirar endavant i ells, que són una empresa com les altres i han de passar comptes, han decidit tancar.
Potser, arribats a aquest punt, el que ens hem de plantejar és si una empresa cultural ha de ser una empresa com les altres, que hagi de pagar els mateixos impostos i tingui les mateixes obligacions contractuals que les altres. Si volem que la cultura –ho volem?– continuï endavant, en aquest país, o en el nou que volem construir, això s’haurà de revisar radicalment, perquè una empresa cultural és una empresa d’interès social.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…