Vés al contingut principal

Els referents d’en David Pagès

Un país és bàsicament la gent que l’habita, la gent que el treballa i que l’estima. Ho són cadascun d’ells, però també ho és l’amalgama, aquesta fotografia de conjunt que tenim sempre en el cap, on es barregen els noms i els somriures, les paraules i els fets, els records i els oblits. Per poder-nos ubicar necessitem constantment l’exemple concret d’uns quants i això és precisament el que en David Pagès ens vol explicar en el seu llibre Referents.
Són quaranta personalitats dels Països Catalans que ens parlen amb veu pròpia i que després es multipliquen per deu en l’índex onomàstic, com en una mena de gran joc de miralls, perquè cadascun d’ells també té els seus referents, i tot plegat esdevé com una mena de mapa neuronal complex i  immens que ens va explicant el país i que ens orienta a través de les tortuositats del seu esdevenir.
En David Pagès és hàbil en la tria dels seus personatges, que amb la lectura del llibre també ens fem nostres. Són veus a vegades ja desaparegudes i altres que encara són ben presents. En Francesc Ferrer que ens recorda la primera vegada que va decidir escriure en la mateixa llengua amb què parlava, els savis consells del doctor Broggi quan ja estava en la centúria, o el desig d’Ainaud de Lasarte de tenir finalment un país completament normalitzat.
Aquest desig de normalitat és el que plana pel llibre i pel nostre país. Tampoc és que demanem gaire, simplement volem fer palesa aquesta voluntat de poder ser nosaltres sense entrebancs, sense imposicions i sense mancances. Els Referents d’en David Pagès m’ho recordaran des d’un lloc d’honor en la meva biblioteca, però sobretot posaré, emmarcat en plata, una de les cites que s’hi destaca: «Catalunya és un projecte de convivència».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…