Vés al contingut principal

Els arbres a ciutat

Els arbres de ciutat, en general, són animals porucs. Treuen el nas discretament per les cantonades, s’estremeixen amb un calfred quan un gos s’acosta amb la cua erecta i deixen anar plors de fulles damunt dels cotxes aparcats en zona blava. Intenten arrelar com poden entre l’asfalt de les llargues avingudes i les llambordes dels carrers menuts, i respiren amb ranera d’asmàtic l’aire brut que plana, com una llosarda, damunt dels teulats de les cases.
Els arbres ens acompanyen i ens consolen quan alcem els ulls cap al cel buscant respostes a les preguntes de sempre. Les branques semblen dits nuosos que imploren als déus de les plantes i que ens assenyalen camins inextricables entre els núvols que passen. Els arbres posen un punt d’humilitat en l’orgullós paisatge ciutadà dels humans i ens recorden permanentment la naturalesa primigènia del nostre origen rural.
Les nostres ciutats, mediterrànies i europees, no s’entendrien de cap manera sense arbres, sense el borrissol a vegades inquietant dels plàtans i el perfum primaveral dels til·lers, sense el color de les acàcies i les flors de les pruneres i de les magnòlies, sense els fruits enjogassats dels castanyers que rodolen per les voreres i aquell punt exòtic que exhibeixen les palmeres, sense la serenor dels lledoners i la molsuda verdor de les moreres.
A vegades les autoritats s’entretenen a posar plaques al costat de les soques arbòries per fer-nos saber el nom científic o la raça vulgar dels vegetals que anem trobant pel carrer. Són plaques generalment molt ben fetes, tant que perduren més que els arbres anunciats. Les plaques no necessiten ser regades ni cuidades i els pobres arbres passen a millor vida molt abans que les proclames municipals.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…