Vés al contingut principal

El meu corralito

Fa dies que estic atrapat en una mena de corralito, no es tracta de res relacionat directament amb la meva economia ni amb el tracte que tinc amb les entitats bancàries, és un corralito més físic, per dir-ho d’alguna manera. Ho explico. Visc en un barri de Girona, Sant Narcís, que és com una mena de petit poble incrustat en la trama urbana de la ciutat. Carrers de cases blanques salpebrades per algun espai verd.
La meva plaça, a redós d’uns quants til·lers, és una de les més petites. Té forma de «U», amb 3 veïns als costats i un parell al fons. En la reforma que hi va fer l’ajuntament a l’inici dels anys vuitanta, es va transformar en un indret amb jocs infantils. Ara, després de més de trenta-cinc anys, l’Ajuntament ha decidit dedicar-hi alguns euros –el que val un smartphone i mig– i han posat una tanca de fusta que tanca la «U» per dalt.
Aquesta barrera serveix teòricament per impedir el pas als gossos. Els gossos són éssers relativament intel·ligents, capten el sentit de les prohibicions i acaben entenent-ho, i no traspassarien aquest límit si no fos perquè els seus amos, amb una mena d’intel·ligència molt més relativa, no els obrissin la porta. No em queixaré de la tanca, benvinguda sigui, i tampoc em queixaré dels amos dels gossos perquè, veient el que fan a la resta de la ciutat, la meva queixa seria inútil.

Els veïns de la plaça, amb ironia gironina,  han començat a anomenar el tancat com «el corralito». A mi em fa gràcia, sobretot si tenim en compte que aquest indret és una plaça anomenada «de Madrid». Ara en què des de la capital ens amenacen amb el corralito financer, nosaltres podem dir que ja el tenim aquí. Però a partir d’aquest diumenge potser ens haurem de plantejar retirar la tanca o canviar el nom, si no volem tenir per sempre un corralito a la plaça de Madrid, oi?


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…