Vés al contingut principal

De campanya

A hores d’ara ja ha començat la campanya electoral, però aquesta vegada és diferent. El 27 de setembre hem de validar l’inici, o no, d’un procés que conduirà cap a la sobirania plena de Catalunya, cap a la independència. Aquest ha estat el nostre somni com a poble des de fa més d’un segle i ara ja tinc clar que no hem de deixar passar l’oportunitat de fer palès aquest desig de llibertat per començar a construir un país sense els condicionants que sempre ens ha imposat Espanya.
Molts com jo hem acabat per canviar d’opinió en els darrers anys, concretament a partir del 28 de juny de 2010 en què el Tribunal Constitucional espanyol va sentenciar definitivament l’Estatut aprovat per referèndum uns anys abans per una gran majoria de catalans. Des d’aleshores hem vist com es tancaven totes les portes i totes les vies de diàleg, hem vist com se’ns negava tota oportunitat d’una autonomia real dins de l’Estat espanyol.
Els grans partits que fins ara han governat Espanya han mirat cap un altre costat o directament ens han demostrat una hostilitat insòlita. La classe dirigent espanyola ens han ensenyat la seva cara real, sense màscares ni enganys. L’hemeroteca és rica en aquest sentit i no cal que ho recordi. Tot aquest pòsit acumulat durant els darrers cinc anys és el que ens portat fins un punt de no retorn.
Aquesta campanya durarà com les altres, els dies que la llei marca, però la meva decisió ja està presa i espero que com jo molts altres pensin el mateix. No demanaré cap vot concret, ni tan sols demanaré a ningú que canviï el sentit de la seva opció. L’únic que vull és que ningú voti amb por ni amb recança, la independència és l’única via cap a la normalització del nostre país. Després vindrà un llarg camí, però això ja serà una altra història.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…