Ves al contingut principal

Beatus

Aquesta setmana l’alcalde de Girona ha trobat temps en la seva complicadíssima agenda per assistir a la beatificació de dues monges gironines. No és poca broma, perquè la fotografia de l’alcalde Puigdemont, amb el seu posat habitual de jugador de futbol disposat a parar una falta indirecta amb les parts nobles, al costat del senyor bisbe, pot servir com a prova d’un altre miracle de les serventes de Déu.
Diuen que als beats se’ls beatifica, que als sants se’ls santifica i que a les rates se les ratifica. Evidentment no és que vulgui tractar a l’alcalde de rata, però ara penso que és això el que hem fet els gironins en les darreres eleccions: ratificar l’alcalde, potser més pel que ha deixat de fer que pels seus miracles encara no demostrats. El que sí que ens ha deixat clar és la seva conversió al catolicisme més nostrat, tenim un alcalde que combrega cada dia, això sí, amb hòsties de 140 caràcters, com a mínim, consagrades a través del Twitter.
Potser el que marcarà –simbòlicament– el seu mandat, és aquella andròmina que va deixar posar damunt de l’Onyar i que encara no ha aixecat el vol. Sembla mentida que amb tantes oportunitats que té per explicar-se, del final d’això del Vol Gastronòmic encara no n’hagi dit ni piu. Beatus en llatí vol dir feliç i el nostre alcalde és un alcalde feliç, d’això no en tinc cap dubte.
El poeta Juvenal –no confondre ara amb sant Juvenal, bisbe de Narni– va dir una vegada que en la seva època el difícil per a un escriptor era no escriure sàtires. Jo, que a vegades he volgut fer de poeta i que de sant no en tinc res, també opino que de la Roma del segle I fins ara no és que la cosa hagi canviat gaire. Passar pel sedàs de la sàtira els polítics és fàcil i saludable, sobretot en democràcia, parlar en to de broma dels beats i les beates ja és una altra cosa, ho deixo per a escriptors de més afilat teclat.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…