Vés al contingut principal

Beatus

Aquesta setmana l’alcalde de Girona ha trobat temps en la seva complicadíssima agenda per assistir a la beatificació de dues monges gironines. No és poca broma, perquè la fotografia de l’alcalde Puigdemont, amb el seu posat habitual de jugador de futbol disposat a parar una falta indirecta amb les parts nobles, al costat del senyor bisbe, pot servir com a prova d’un altre miracle de les serventes de Déu.
Diuen que als beats se’ls beatifica, que als sants se’ls santifica i que a les rates se les ratifica. Evidentment no és que vulgui tractar a l’alcalde de rata, però ara penso que és això el que hem fet els gironins en les darreres eleccions: ratificar l’alcalde, potser més pel que ha deixat de fer que pels seus miracles encara no demostrats. El que sí que ens ha deixat clar és la seva conversió al catolicisme més nostrat, tenim un alcalde que combrega cada dia, això sí, amb hòsties de 140 caràcters, com a mínim, consagrades a través del Twitter.
Potser el que marcarà –simbòlicament– el seu mandat, és aquella andròmina que va deixar posar damunt de l’Onyar i que encara no ha aixecat el vol. Sembla mentida que amb tantes oportunitats que té per explicar-se, del final d’això del Vol Gastronòmic encara no n’hagi dit ni piu. Beatus en llatí vol dir feliç i el nostre alcalde és un alcalde feliç, d’això no en tinc cap dubte.
El poeta Juvenal –no confondre ara amb sant Juvenal, bisbe de Narni– va dir una vegada que en la seva època el difícil per a un escriptor era no escriure sàtires. Jo, que a vegades he volgut fer de poeta i que de sant no en tinc res, també opino que de la Roma del segle I fins ara no és que la cosa hagi canviat gaire. Passar pel sedàs de la sàtira els polítics és fàcil i saludable, sobretot en democràcia, parlar en to de broma dels beats i les beates ja és una altra cosa, ho deixo per a escriptors de més afilat teclat.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

INSTANT DE LLUSTRE

Lentament, a la velocitat de la llum però adaptada a l’escala humana, el sol ha anat baixant fins a encaixonar-se entre el ventre tou dels núvols i el caire fi on es retalla el serrell de les muntanyes. De sobte, els arbres, les cases, la gent, s’il·luminen amb una brillantor de llustre, una llambregada de color ambre i daurat que ens agermana amb els animals i els objectes, i un delicat batec, que flota en l’aire, ens permet sentir que el pas del temps s’ha detingut, per deixar pas momentàniament a una altra realitat, immòbil, gairebé fotogràfica. Les ombres esdevenen mans que tot ho abracen i els volums semblen esculpits amb un cisell. Com cuques de llum en la llunyania, es van encenent els fanals, els rètols lluminosos i les finestres de les cases, només els estris exposats en els aparadors de les botigues semblen cobrar vida. Les superfícies planes dels edificis i de la natura brillen amb reflexos somorts i les aigües estancades, i les dels rius, es multipliquen en infinites espur…