Ves al contingut principal

Beatus

Aquesta setmana l’alcalde de Girona ha trobat temps en la seva complicadíssima agenda per assistir a la beatificació de dues monges gironines. No és poca broma, perquè la fotografia de l’alcalde Puigdemont, amb el seu posat habitual de jugador de futbol disposat a parar una falta indirecta amb les parts nobles, al costat del senyor bisbe, pot servir com a prova d’un altre miracle de les serventes de Déu.
Diuen que als beats se’ls beatifica, que als sants se’ls santifica i que a les rates se les ratifica. Evidentment no és que vulgui tractar a l’alcalde de rata, però ara penso que és això el que hem fet els gironins en les darreres eleccions: ratificar l’alcalde, potser més pel que ha deixat de fer que pels seus miracles encara no demostrats. El que sí que ens ha deixat clar és la seva conversió al catolicisme més nostrat, tenim un alcalde que combrega cada dia, això sí, amb hòsties de 140 caràcters, com a mínim, consagrades a través del Twitter.
Potser el que marcarà –simbòlicament– el seu mandat, és aquella andròmina que va deixar posar damunt de l’Onyar i que encara no ha aixecat el vol. Sembla mentida que amb tantes oportunitats que té per explicar-se, del final d’això del Vol Gastronòmic encara no n’hagi dit ni piu. Beatus en llatí vol dir feliç i el nostre alcalde és un alcalde feliç, d’això no en tinc cap dubte.
El poeta Juvenal –no confondre ara amb sant Juvenal, bisbe de Narni– va dir una vegada que en la seva època el difícil per a un escriptor era no escriure sàtires. Jo, que a vegades he volgut fer de poeta i que de sant no en tinc res, també opino que de la Roma del segle I fins ara no és que la cosa hagi canviat gaire. Passar pel sedàs de la sàtira els polítics és fàcil i saludable, sobretot en democràcia, parlar en to de broma dels beats i les beates ja és una altra cosa, ho deixo per a escriptors de més afilat teclat.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…