Vés al contingut principal

Almax

Això s’acaba, vull dir que s’acaba la campanya electoral, no es pensin pas que m’afegeixo a la campanya de la por que han endegat els bancs i alguns empresaris contra aquest procés cap a la sobirana que estem vivint al nostre país. El compte de la Caixa el vaig tancar ja fa temps, de cava Freixenet només en bec per accident i no he estat mai de la vida client de Pronovias. L’únic que he de confessar és que sóc addicte a un antiàcid que fabrica l’empresa Almirall.
L’altre dia –també per accident– vaig escoltar les declaracions del senyor Gallardo, un dels propietaris d’Almirall afirmant, amb la llengua i el to del «Imperio», que la seva empresa s’haurà de plantejar sortir de Catalunya si guanya la independència. Vaig haver d’anar corrents a comprar més Almax a la farmàcia de torn, amb aquella cara de pomes agres que se’m posa quan el ventre es regira i la boca s’omple amb l’agror de les realitats quotidianes.
Si d’alguna cosa ens haurà servit aquesta campanya, i altres coses que han succeït els anys precedents, és per obrir-nos els ulls. Ens havíem acostumat a viure en un ambient paternal, on els poderosos sempre ens oferien la seva cara més amable, embolcallant el seus missatges subliminars amb una mena d’ensucrada cantarella, intentant sempre seduir-nos abans que espantar-nos.
Tot es feia pel nostre bé, sempre desitjaven el millor per a nosaltres. Ara, en canvi, han caigut les caretes i hem vist com tot era una pantomima. Ara, ens amenacen directament. Quan vaig sortir de la farmàcia, amb el paquet d’Almax a la mà i sis euros menys a la butxaca, vaig pensar que probablement a partir d’aquest diumenge hauré de replantejar-me jo també la meva vida i canviar radicalment d’antiàcid, perquè no puc estar consumint el d’una empresa que em provoca aquestes crisis de sucs intestinals.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…