Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2015

Els arbres a ciutat

Els arbres de ciutat, en general, són animals porucs. Treuen el nas discretament per les cantonades, s’estremeixen amb un calfred quan un gos s’acosta amb la cua erecta i deixen anar plors de fulles damunt dels cotxes aparcats en zona blava. Intenten arrelar com poden entre l’asfalt de les llargues avingudes i les llambordes dels carrers menuts, i respiren amb ranera d’asmàtic l’aire brut que plana, com una llosarda, damunt dels teulats de les cases. Els arbres ens acompanyen i ens consolen quan alcem els ulls cap al cel buscant respostes a les preguntes de sempre. Les branques semblen dits nuosos que imploren als déus de les plantes i que ens assenyalen camins inextricables entre els núvols que passen. Els arbres posen un punt d’humilitat en l’orgullós paisatge ciutadà dels humans i ens recorden permanentment la naturalesa primigènia del nostre origen rural. Les nostres ciutats, mediterrànies i europees, no s’entendrien de cap manera sense arbres, sense el borrissol a vegades inquietan…

Un dia de setembre

(Especial Eleccions 27S)
El temps ens arrossega cada dia com una mare que porta el seu fill a escola. Gairebé sempre ens llevem amb la sensació de tenir moltes coses per fer i que el dia serà massa curt per fer-les totes. Un dia de setembre podria ser un dia qualsevol si no fos diumenge i dia d’eleccions. Però avui, a més, no eren unes eleccions normals i teníem la sensació que els ulls del món estaven posats damunt nostre. Iñaki Gabilondo, mestre de periodistes, l’altre dia va pronosticar que avui no es complirien els pronòstics. Doncs bé, s’ha equivocat, o l’ha encertat, que a hores d’ara ve a ser ben bé el mateix, perquè els pronòstics en unes eleccions com aquesta només són fum, fins i tot quan s’intenta quadrar el cercle amb frases enginyoses. Han quedat clares unes quantes tendències que ja semblen haver entrat en un camí de no retorn, els socialistes continuen la seva davallada de vots i de credibilitat, el lerrouxisme de Ciudadanos va fent forat, un forat negre que pot arribar a…

El meu corralito

Fa dies que estic atrapat en una mena de corralito, no es tracta de res relacionat directament amb la meva economia ni amb el tracte que tinc amb les entitats bancàries, és un corralito més físic, per dir-ho d’alguna manera. Ho explico. Visc en un barri de Girona, Sant Narcís, que és com una mena de petit poble incrustat en la trama urbana de la ciutat. Carrers de cases blanques salpebrades per algun espai verd. La meva plaça, a redós d’uns quants til·lers, és una de les més petites. Té forma de «U», amb 3 veïns als costats i un parell al fons. En la reforma que hi va fer l’ajuntament a l’inici dels anys vuitanta, es va transformar en un indret amb jocs infantils. Ara, després de més de trenta-cinc anys, l’Ajuntament ha decidit dedicar-hi alguns euros –el que val un smartphone i mig– i han posat una tanca de fusta que tanca la «U» per dalt. Aquesta barrera serveix teòricament per impedir el pas als gossos. Els gossos són éssers relativament intel·ligents, capten el sentit de les prohibi…

LA MIRADA DE L’EST

Durant els nostres anys de guerra freda, l’est era un territori permanentment emboirat, cobert de neu i d’estepes desolades. Les antenes de Pals apuntaven cap a l’est, els espies ens fitaven amb ulls d’odi i els míssils amenaçaven el cor benaurat de les nostres pacífiques viles. Tot va acabar un dia de novembre i des d’aleshores l’est és només un punt cardinal com els altres. Però, malgrat tot, cada dia la llum neix de l’est i només de l’est. Travessant l’horitzó com una ganiveta afilada, arrossegant-se per les costes aixafinades de les illes italianes i pel vellut irisat dels teulats de la ciutat eterna, el sol ens arriba de l’únic lloc on pot arribar. L’est és un territori primordial. De fet els llibres d’història sempre comencen a l’est, que és on van néixer les grans civilitzacions dels antics. De l’est van arribar els primers grecs a les platges d’Empúries, Foceus amb afany comercial, i després els romans, en guerra amb Hanníbal i entossudits a construir un imperi, i, finalment, ca…

Almax

Això s’acaba, vull dir que s’acaba la campanya electoral, no es pensin pas que m’afegeixo a la campanya de la por que han endegat els bancs i alguns empresaris contra aquest procés cap a la sobirana que estem vivint al nostre país. El compte de la Caixa el vaig tancar ja fa temps, de cava Freixenet només en bec per accident i no he estat mai de la vida client de Pronovias. L’únic que he de confessar és que sóc addicte a un antiàcid que fabrica l’empresa Almirall. L’altre dia –també per accident– vaig escoltar les declaracions del senyor Gallardo, un dels propietaris d’Almirall afirmant, amb la llengua i el to del «Imperio», que la seva empresa s’haurà de plantejar sortir de Catalunya si guanya la independència. Vaig haver d’anar corrents a comprar més Almax a la farmàcia de torn, amb aquella cara de pomes agres que se’m posa quan el ventre es regira i la boca s’omple amb l’agror de les realitats quotidianes. Si d’alguna cosa ens haurà servit aquesta campanya, i altres coses que han succ…

L’amor i la dignitat

El 1959 –l’any que vaig néixer–, el filòsof i matemàtic anglès Bertrand Russell va ser convidat a parlar, des d’un programa de la BBC, als que anys després poguessin escoltar les seves paraules, i els va proposar dues qüestions, primer «observeu únicament els fets i actueu en conseqüència» i, segon, «l’amor sempre serà més savi que l’odi». Al nostre país els fets són clars, els catalans volem la sobirania plena, l’hem volguda sempre. Ara ens plouen les objeccions des de tots els costats, tant dels que sempre ens han sotmès com d’altres que, precisament ara, ens proposen vies alternatives, terceres vies que han passat a la història fins i tot abans de ser plantejades seriosament. Tot allò que era respectable fa uns anys, ara ha esdevingut ridícul per la força dels esdeveniments.  Hi ha algú, algú dels nostres, que mai hagi ostentat amb orgull la condició d’espanyol? Hi ha algú que gosi penjar la bandera de la monarquia espanyola al balcó el dia de la festa nacional? Per què doncs insiste…

LA LLUM DEL SUD

El sud està situat en la part més assolellada de les cases de pagès i és cap on miren la majoria dels vells rellotges de sol. L’astre solar, amb moral de victòria, projecta bona part de la seva energia des del sud. En les hores de major potència s’alça damunt dels núvols altius i de les carenes flonges i les alzines sureres estenen la seva ombra verd fosc en honor seu. Els bolets i les molses s’amaguen dels seus raigs darrere de les soques dels arbres i a l’empara dels murs de pedra seca; els gira-sols, en canvi, s’ho miren amb el coll altiu des de la planura. El sud és sinònim de llum i d’escalfor. Tots els camins del nord en un moment o altre miren cap al migjorn. Les grans muntanyes blanques el saluden rutilants, els rius alenteixen la cursa dibuixant meandres i el mar esdevé una gran llenca espurnejant. El sud és terra de cases blanques de teulats plans, d’hortes taronjaires i bancals arrossers, de palmeres argentades i ametllers de secà, i polsosos deserts d’onades de sorra, més enll…

Els referents d’en David Pagès

Un país és bàsicament la gent que l’habita, la gent que el treballa i que l’estima. Ho són cadascun d’ells, però també ho és l’amalgama, aquesta fotografia de conjunt que tenim sempre en el cap, on es barregen els noms i els somriures, les paraules i els fets, els records i els oblits. Per poder-nos ubicar necessitem constantment l’exemple concret d’uns quants i això és precisament el que en David Pagès ens vol explicar en el seu llibre Referents. Són quaranta personalitats dels Països Catalans que ens parlen amb veu pròpia i que després es multipliquen per deu en l’índex onomàstic, com en una mena de gran joc de miralls, perquè cadascun d’ells també té els seus referents, i tot plegat esdevé com una mena de mapa neuronal complex i  immens que ens va explicant el país i que ens orienta a través de les tortuositats del seu esdevenir. En David Pagès és hàbil en la tria dels seus personatges, que amb la lectura del llibre també ens fem nostres. Són veus a vegades ja desaparegudes i altres …

De campanya

A hores d’ara ja ha començat la campanya electoral, però aquesta vegada és diferent. El 27 de setembre hem de validar l’inici, o no, d’un procés que conduirà cap a la sobirania plena de Catalunya, cap a la independència. Aquest ha estat el nostre somni com a poble des de fa més d’un segle i ara ja tinc clar que no hem de deixar passar l’oportunitat de fer palès aquest desig de llibertat per començar a construir un país sense els condicionants que sempre ens ha imposat Espanya. Molts com jo hem acabat per canviar d’opinió en els darrers anys, concretament a partir del 28 de juny de 2010 en què el Tribunal Constitucional espanyol va sentenciar definitivament l’Estatut aprovat per referèndum uns anys abans per una gran majoria de catalans. Des d’aleshores hem vist com es tancaven totes les portes i totes les vies de diàleg, hem vist com se’ns negava tota oportunitat d’una autonomia real dins de l’Estat espanyol. Els grans partits que fins ara han governat Espanya han mirat cap un altre cos…

L’OMBRA DEL NORD

El nord és una regió mítica, esculpida en marbre i altres materials nobles, que comença en el lloc indeterminat on neixen les tramuntanades i que arriba just fins a sota una estrella errant, perduda en la immensitat de l’univers, que assenyala sempre el seu inesborrable destí. Terra de líquens i de coníferes, de mars embravits i de rius navegables, de ciutats industrioses i de boscos infinits, de catedrals silents i de ports vociferants. Els filòsofs l’han definit, els polítics l’han intentat ordenar, els mercaders l’han volgut construir i els guerrers l’han destruït incomptables vegades. El nord és relatiu però constant. Gràcies al nord, el punt cardinal més civilitzat, ens sembla que mirem el món en l’ordre adequat, de dalt a baix, de la ciutat al poble, de l’horta al secà, de la riquesa a la misèria, de la cultura a la barbàrie, de la memòria a l’oblit. Però el nord ens mira amb ulls freds, ens escolta de lluny i sovint no comprèn les nostres ganyotes meridionals. I encara que nosaltr…

Beatus

Aquesta setmana l’alcalde de Girona ha trobat temps en la seva complicadíssima agenda per assistir a la beatificació de dues monges gironines. No és poca broma, perquè la fotografia de l’alcalde Puigdemont, amb el seu posat habitual de jugador de futbol disposat a parar una falta indirecta amb les parts nobles, al costat del senyor bisbe, pot servir com a prova d’un altre miracle de les serventes de Déu. Diuen que als beats se’ls beatifica, que als sants se’ls santifica i que a les rates se les ratifica. Evidentment no és que vulgui tractar a l’alcalde de rata, però ara penso que és això el que hem fet els gironins en les darreres eleccions: ratificar l’alcalde, potser més pel que ha deixat de fer que pels seus miracles encara no demostrats. El que sí que ens ha deixat clar és la seva conversió al catolicisme més nostrat, tenim un alcalde que combrega cada dia, això sí, amb hòsties de 140 caràcters, com a mínim, consagrades a través del Twitter. Potser el que marcarà –simbòlicament– el …

La cultura, un projecte que va morint d’èxit

Un projecte cultural, el que ara els gestors anomenen «una indústria cultural» pot néixer per diverses raons, però cap d’elles parteix d’un estudi de mercat. Aquesta mena d’anàlisis vénen posteriorment, si es que es fan, perquè un ja sap d’entrada que la cultura no és el millor dels negocis possibles. Els inversors xinesos no compren biblioteques ni teatres, ni auditoris musicals, ni, ai las!, llibreries, perquè ells seran xinesos, però ximples no. Les úniques empreses culturals que encara funcionen bé al nostre país són les que actuen discretament, navegant com poden entre les aigües remogudes i fangoses de la crisi. N’hi ha d’altres que simplement es queden a la vora encallades, abandonades entre les roques, i algunes altres que, aixecant banderes i veles al vent, van directes a l’abisme. En diuen «morir d’èxit». En una economia de mercat com la nostra no compten gens ni mica els mèrits artístics, els serveis que es presten a la societat, no compta en absolut ser un músic de talent, u…

ELS SONS DEL SILENCI

El silenci és un record que vibra en el paisatge. Una corda immòbil d’on penja la roba de la bugada, un ocell que espera el moment oportú per aixecar el vol. El silenci és una bassa d’aigua tensa disposada a rebre l’impacte d’una fulla seca que cau. Hi ha silencis que són absències i silencis curulls de vida. Silencis daurats que brillen com la cúpula d’una església romana i d’altres que s’empassen la claror com en un forat negre. Hi ha el silenci empallegós de qui espera el pitjor i el silenci anhelant del que cova un bri d’esperança. Hi ha silencis que són remors, constants i insistents, que burxen l’orella i comprimeixen el pit. El silenci d’un tren que avança en la foscor de la nit, el silenci d’un automòbil aturat en un semàfor, el silenci d’un ventilador que gira el cap d’un costat a l’altre. Hi ha el silenci que grata el vidre de la finestra a mitja tarda i el silenci que s’escola pels embornals amb la primera pluja de tardor. El silenci és un pòsit dispers en el primer cafè del d…

Maleïts bastards

Tal dia com ahir, l’1 de setembre de 1939 començava la Segona Guerra Mundial. Aprofitant la bonior dels darrers dies d’estiu, les tropes hitlerianes van forçar la frontera polonesa i s’inicià un conflicte que durà gairebé sis anys, i que provocà la pitjor matança que ha conegut la humanitat. Setanta-sis anys després el món ha canviat, però a vegades sembla que encara no hem comprès l’essencial. Bertold Brecht ja ens va avisar quan va dir allò de «No us poseu tant contents amb la derrota del nazisme. Encara que el món s’hagi posat dempeus i hagi aturat el bastard, la puta que el va parir encara està calenta». I sí, a vegades encara sentim l’alè de la puta i les veus, que ara sonen amb un altre to, dels nous bastards. Ara ja no els cal la força de les armes, en tenen prou amb el poder dels diners. Ells ara ens intenten dominar des dels consells d’administració de les grans corporacions mundials. Ja no cal la guerra i tampoc la política. Han corromput els uns i els altres i es van fent el …