Vés al contingut principal

Un altre article sobre Joc de Trons

Girona fonamentalment és una ciutat medieval. El seu barri vell ha conservat fins ara aquesta essència. En els noms dels carrerons i de les places encara s’hi entreveuen els antics oficis que s’hi practicaven i les mercaderies que s’oferien sota les voltes rodones i ventrudes. Cinc segles de dominació religiosa i militar la van amortallar amb efluvis d’encens i de fanatisme, entre murs de pedra picada i jardins obscurs.
El llegat medieval de Girona és un temps de glorioses gestes i es pot interpretar encara a través dels monuments de la ciutat. La tomba de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes amb el seu gos fidel als peus, el monestir que fundà Ermessenda de Carcassona a la vall Umbrosa, les muralles que encarregà Pere el Cerimoniós al gran mestre d’obres Pere Sacoma o la catedral que s’alça sense competència al capdamunt de la ciutat, són exemples innegables d’un passat que encara és present per a molts gironins.
L’edat mitjana és un pou infinit d’històries i de llegendes, els llibres  en donen fe. Els cavallers, els reis, les croades, han fet córrer rius de tinta i quilòmetres de cel·luloide. I, malgrat tot, Girona no ha tingut sort. Quan el gran cinema ha decidit rodar en els carrers de la ciutat ha estat per evocar-ne d’altres, com en el cas d’El perfum, o per ser escenari de fantasies sense cap mena de recolzament en la realitat històrica, com ara és el cas.
De fet potser ja està bé així, perquè Girona, la ciutat immortal, no és ja ben bé d’aquest món i pels seus carrers empedrats sembla que hi hagin ressonat sempre les veus dels Lannister i els Stark, la cançó de gel i de foc i la dansa dels dracs. El cel nocturn de Girona es retalla amb la silueta dels campanars foscos i entre els núvols sempre s’hi albira un hivern implacable que ha d’arribar després d’una tardor d’or.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…