Ves al contingut principal

Un altre article sobre Joc de Trons

Girona fonamentalment és una ciutat medieval. El seu barri vell ha conservat fins ara aquesta essència. En els noms dels carrerons i de les places encara s’hi entreveuen els antics oficis que s’hi practicaven i les mercaderies que s’oferien sota les voltes rodones i ventrudes. Cinc segles de dominació religiosa i militar la van amortallar amb efluvis d’encens i de fanatisme, entre murs de pedra picada i jardins obscurs.
El llegat medieval de Girona és un temps de glorioses gestes i es pot interpretar encara a través dels monuments de la ciutat. La tomba de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes amb el seu gos fidel als peus, el monestir que fundà Ermessenda de Carcassona a la vall Umbrosa, les muralles que encarregà Pere el Cerimoniós al gran mestre d’obres Pere Sacoma o la catedral que s’alça sense competència al capdamunt de la ciutat, són exemples innegables d’un passat que encara és present per a molts gironins.
L’edat mitjana és un pou infinit d’històries i de llegendes, els llibres  en donen fe. Els cavallers, els reis, les croades, han fet córrer rius de tinta i quilòmetres de cel·luloide. I, malgrat tot, Girona no ha tingut sort. Quan el gran cinema ha decidit rodar en els carrers de la ciutat ha estat per evocar-ne d’altres, com en el cas d’El perfum, o per ser escenari de fantasies sense cap mena de recolzament en la realitat històrica, com ara és el cas.
De fet potser ja està bé així, perquè Girona, la ciutat immortal, no és ja ben bé d’aquest món i pels seus carrers empedrats sembla que hi hagin ressonat sempre les veus dels Lannister i els Stark, la cançó de gel i de foc i la dansa dels dracs. El cel nocturn de Girona es retalla amb la silueta dels campanars foscos i entre els núvols sempre s’hi albira un hivern implacable que ha d’arribar després d’una tardor d’or.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…