Vés al contingut principal

Santa Maria

En aquest país celebrem cada dia un sant o més d’un. L’Església catòlica ens en proveeix constantment i les pastisseries i les botigues de flors ens ho recorden amb un rètol a la porta. Els santorals semblen ja la guia de telèfons de Tòquio, però encara n’hi ha uns quants que es valoren més que altres, juguen –diguem-ho d’aquesta manera– en la primera divisió de l’onomàstica. Sant Joan, santa Carme, sant Josep o santa Montserrat es celebren amb tots els honors, perquè, qui no en coneix uns quants?
Els nemessis, demetris i octavianes ho tenen més negre i han de celebrar la seva diada en la més estricta intimitat de la quarta divisió dels sants. Què hi farem, un no tria el nom ni el número del carnet d’identitat, ni el dia del seu sant. Jo, de petit, ho celebrava el 16 d’agost, l’endemà de santa Maria, el sant de la meva mare i de la majoria de mares del meu barri. El 15 d’agost era festa grossa: entremesos, arròs, pollastre rostit, rebosteria fina i cava semi dolç, i l’endemà només les sobres.
Però, en un rampell innovador, l’Església van canviar el dia del meu sant, els joaquims vam passar a celebrar-ho el 26 de juliol, juntament amb les annes. Cap problema si no fos que era l’endemà de sant Jaume i a casa n’hi havia tres de jaumes. Entremesos, arròs, pollastre rostit, rebosteria fina i cava semi dolç, i l’endemà només les sobres. Són coses del destí, em direu, però el cas és que vaig desenvolupar un gran rebuig per aquesta mena de celebracions.
 Tot i així avui és santa Maria, i la meva mare encara ho continua celebrant i jo ho celebro amb ella, només faltaria. És un dia on l’aire del nostre país arriba a un punt de condensació determinat que esclata en els voravius dels núvols, l’estiu culmina el seu esprint canicular i les frases fetes comencen a decantar irreversiblement cap a una altra estació de l’any. Per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc i, si plou, resta oli i aigualeix el most.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

Llibres i roses

Hi ha dies sense esma, en què ens llevem a contrapèl i que tot fa l’efecte d’haver-se confabulat en contra dels nostres anhels. Un cel gris i pesant ens fa ajupir el cap i els titulars dels diaris ens fuetegen amb notícies que no volem llegir. El nostre país ens sembla un indret inhabitable i els carrers s’estrenyen en la perspectiva, com en aquella escena de la Guerra de les galàxies en què els protagonistes estan a punt de ser esclafats en una premsa de reciclatge. Però arriba el mes d’abril i amb ell el gloriós dia dels llibres i les roses. El cel ens apareix més alt, més blau i més amable, encara que amenaci amb pluja, i els catalans, malgrat tot, ens sentim orgullosos de ser-ho. No hi ha cap dia com aquest, enlloc. Tothom es passeja content per carrers i places, fins i tot els que no compren mai un llibre, ni tenen intenció de fer-ho, perquè els llibres, com les roses, només amb la seva presència i amb la seva olor ja transmeten un sentiment de felicitat. Al carrer hi ha parades de…