Ves al contingut principal

La Selva

De petit em feia molta gràcia quan algú parlava de la Selva. M’evocava grans aventures de caçadors i d’exploradors, Tintín al Congo amb salacot i calces curtes. Cassà de la Selva, Fornells de la Selva, Riudellots de la Selva o –ja en el súmmum de la pareidolia fonètica– Massanet de la Selva eren indrets remots, probablement poblats per indígenes guarnits amb plomes de faisà al cap i pells de lleopard als malucs.
La primera vegada que hi vaig posar els peus, armat amb un fusell de molla i bales de suro, vaig tenir una gran decepció, les cases eren de rajols i a les rambles hi ballaven sardanes. La Selva no era tan remota ni tan estranya i els selvatans parlaven un idioma molt similar al gironí. Les primeres passejades familiars amb automòbil van tenir com a resultat un bany de realitat. El món era més normal del que em feien pensar el llibres de l’editorial Bruguera.
Després, de més grandet, també vaig descobrir que l’estranger –aquell territori ignot que s’amagava darrere de la frontera– tampoc era com per tirar-hi coets, els francesos ni de lluny anaven vestits com els Tres mosqueters i els gendarmes no portaven sabre ni bigotis engominats. La vida t’ofereix aquestes decepcions, i amb el temps ho vas superant amb una mica de voluntat.
Però de la meva decepció inicial amb la comarca de la Selva encara no m’he curat del tot. Sempre que hi passo em miro el paisatge de reüll, les plàcides arbredes d’Hostalric, els boirosos estanys de Sils, els camps lluminosos de Riudarenes, el verd llunyà de les Guilleries o la blavosa silueta de les Gavarres, i penso que és una llàstima no poder tenir la sabana a tocar i que ens han posat una vulgar comarca en el seu lloc. Ai, la Selva, t’interposes entre els meus somnis d’infantesa!


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …