Vés al contingut principal

La Selva

De petit em feia molta gràcia quan algú parlava de la Selva. M’evocava grans aventures de caçadors i d’exploradors, Tintín al Congo amb salacot i calces curtes. Cassà de la Selva, Fornells de la Selva, Riudellots de la Selva o –ja en el súmmum de la pareidolia fonètica– Massanet de la Selva eren indrets remots, probablement poblats per indígenes guarnits amb plomes de faisà al cap i pells de lleopard als malucs.
La primera vegada que hi vaig posar els peus, armat amb un fusell de molla i bales de suro, vaig tenir una gran decepció, les cases eren de rajols i a les rambles hi ballaven sardanes. La Selva no era tan remota ni tan estranya i els selvatans parlaven un idioma molt similar al gironí. Les primeres passejades familiars amb automòbil van tenir com a resultat un bany de realitat. El món era més normal del que em feien pensar el llibres de l’editorial Bruguera.
Després, de més grandet, també vaig descobrir que l’estranger –aquell territori ignot que s’amagava darrere de la frontera– tampoc era com per tirar-hi coets, els francesos ni de lluny anaven vestits com els Tres mosqueters i els gendarmes no portaven sabre ni bigotis engominats. La vida t’ofereix aquestes decepcions, i amb el temps ho vas superant amb una mica de voluntat.
Però de la meva decepció inicial amb la comarca de la Selva encara no m’he curat del tot. Sempre que hi passo em miro el paisatge de reüll, les plàcides arbredes d’Hostalric, els boirosos estanys de Sils, els camps lluminosos de Riudarenes, el verd llunyà de les Guilleries o la blavosa silueta de les Gavarres, i penso que és una llàstima no poder tenir la sabana a tocar i que ens han posat una vulgar comarca en el seu lloc. Ai, la Selva, t’interposes entre els meus somnis d’infantesa!


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…