Ves al contingut principal

Els caçadors

Hi ha caçadors de moltes menes, de fet l’ésser humà és un depredador nat i tots, poc o molt, portem als nostres gens des de l’inici dels temps la informació primordial que, en un moment donat, ens pot convertir en una poderosa màquina de matar o en un Tartarí de Tarascó, aquell famós personatge provençal que volia caçar lleons a l’Àfrica i ja es marejava tot creuant el Roina pel pont de Beaucaire.
Aquesta setmana vam conèixer la penosa notícia de la mort del lleó Cecil a mans d’un caçador americà, previ pagament de 50.000 euros. De primer va córrer la brama que el paio aquest era espanyol, de fet era comprensible que les autoritats zimbabueses ho pensessin, perquè els caçadors espanyols són habituals en aquesta mena de caceres, per davant dels de molts altres països. En això sí que destaquen els habitants de la Meseta, s’ha de reconèixer.
Què hi farem, els agrada la cacera d’animals exòtics i les Corridas de Toros i tot allò que els fa sentir més mascles, la «Marca España» és una cosa que porten gravada a foc als testicles. Però hem de reconèixer que aquesta vegada el mèrit se l’ha emportat un americà, què hi farem, la vida és així. De fet, de cabrons n’hi ha per tot arreu i a Catalunya tampoc n’estem nets del tot.
No voldria pas –i ja he començat dient-ho– posar tots els caçadors en el mateix sac, suposo que n’hi ha uns quants que també tenen la seva consciència i la seva ètica, que cacen el que es pot caçar i que no sotmeten els animals a tortures innecessàries. Però tendeixo a pensar que qui comença matant un pardal acaba matant vés a saber tu què i que com a societat civilitzada que pretenem ser hauríem de plantejar-nos a fons aquest tema, no podem amb una mà donar el premi Catalunya a la primatòloga Jane Goodall i amb l’altra anar prement el gatell.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…