Ves al contingut principal

Els caçadors

Hi ha caçadors de moltes menes, de fet l’ésser humà és un depredador nat i tots, poc o molt, portem als nostres gens des de l’inici dels temps la informació primordial que, en un moment donat, ens pot convertir en una poderosa màquina de matar o en un Tartarí de Tarascó, aquell famós personatge provençal que volia caçar lleons a l’Àfrica i ja es marejava tot creuant el Roina pel pont de Beaucaire.
Aquesta setmana vam conèixer la penosa notícia de la mort del lleó Cecil a mans d’un caçador americà, previ pagament de 50.000 euros. De primer va córrer la brama que el paio aquest era espanyol, de fet era comprensible que les autoritats zimbabueses ho pensessin, perquè els caçadors espanyols són habituals en aquesta mena de caceres, per davant dels de molts altres països. En això sí que destaquen els habitants de la Meseta, s’ha de reconèixer.
Què hi farem, els agrada la cacera d’animals exòtics i les Corridas de Toros i tot allò que els fa sentir més mascles, la «Marca España» és una cosa que porten gravada a foc als testicles. Però hem de reconèixer que aquesta vegada el mèrit se l’ha emportat un americà, què hi farem, la vida és així. De fet, de cabrons n’hi ha per tot arreu i a Catalunya tampoc n’estem nets del tot.
No voldria pas –i ja he començat dient-ho– posar tots els caçadors en el mateix sac, suposo que n’hi ha uns quants que també tenen la seva consciència i la seva ètica, que cacen el que es pot caçar i que no sotmeten els animals a tortures innecessàries. Però tendeixo a pensar que qui comença matant un pardal acaba matant vés a saber tu què i que com a societat civilitzada que pretenem ser hauríem de plantejar-nos a fons aquest tema, no podem amb una mà donar el premi Catalunya a la primatòloga Jane Goodall i amb l’altra anar prement el gatell.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…