Ves al contingut principal

El meridià de la Meridiana

Durant unes setmanes, entre el maig i el juny de 1848, Francesc Joan Domènec Aragó exercí el càrrec de 25è Cap d’estat de França i Copríncep d’Andorra. Si bé aquest pas per la més alta magistratura de la República –i del Principat veí– fou fugaç, el seu currículum és importantíssim. Aragó, a més de de fer de polític, també féu de matemàtic, físic i astrònom. Un del seus descobriments a l’entorn de la velocitat de la llum va ser la base per al desenvolupament de la teoria de la relativitat.
Però Francesc Aragó, català del nord, és conegut bàsicament perquè se li encarregà la tasca de completar els mesuraments per tal de determinar la longitud exacta del metre, equivalent originàriament a la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre, el meridià de París. Aquest meridià travessa el continent europeu dibuixant una línia que passa per la capital francesa i per Barcelona. Ildefons Cerdà va idear una avinguda que coincidia aproximadament amb aquest meridià, però només aproximadament, perquè el meridià real passa per la platja d’Ocata al Masnou. El meridià de París fou la principal referència geogràfica fins que va ser substituït l’any 1884 pel meridià de Greenwich. 
Francesc Aragó va treballar en els seus càlculs geogràfics al nostre país justament durant els anys de la invasió napoleònica, la qual cosa li comportà diversos problemes. Va haver de fugir en barca cap a l’Alger, però va ser capturat per un corsari espanyol que el dugué a Roses i després a Palamós, on va ser empresonat durant tres mesos. Malgrat tot, Aragó va aconseguir arribar a París amb les seves notes, ingressà amb tots els honors com a professor a l’escola Politècnica i fou nomenat per Napoleó astrònom de l’observatori de París.
La bona gent de Perpinyà li va alçar un monument que presideix una plaça molt cèntrica que porta el seu nom, i els barcelonins continuen anomenant Meridiana l’avinguda que convida a entrar, o a sortir, de la ciutat pel nord. El mes que ve aquest carrer s’omplirà de catalans que celebraran la diada de l’onze de setembre i per un dia el meridià zero tornarà a passar pel centre de Catalunya.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…