Ves al contingut principal

El meridià de la Meridiana

Durant unes setmanes, entre el maig i el juny de 1848, Francesc Joan Domènec Aragó exercí el càrrec de 25è Cap d’estat de França i Copríncep d’Andorra. Si bé aquest pas per la més alta magistratura de la República –i del Principat veí– fou fugaç, el seu currículum és importantíssim. Aragó, a més de de fer de polític, també féu de matemàtic, físic i astrònom. Un del seus descobriments a l’entorn de la velocitat de la llum va ser la base per al desenvolupament de la teoria de la relativitat.
Però Francesc Aragó, català del nord, és conegut bàsicament perquè se li encarregà la tasca de completar els mesuraments per tal de determinar la longitud exacta del metre, equivalent originàriament a la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre, el meridià de París. Aquest meridià travessa el continent europeu dibuixant una línia que passa per la capital francesa i per Barcelona. Ildefons Cerdà va idear una avinguda que coincidia aproximadament amb aquest meridià, però només aproximadament, perquè el meridià real passa per la platja d’Ocata al Masnou. El meridià de París fou la principal referència geogràfica fins que va ser substituït l’any 1884 pel meridià de Greenwich. 
Francesc Aragó va treballar en els seus càlculs geogràfics al nostre país justament durant els anys de la invasió napoleònica, la qual cosa li comportà diversos problemes. Va haver de fugir en barca cap a l’Alger, però va ser capturat per un corsari espanyol que el dugué a Roses i després a Palamós, on va ser empresonat durant tres mesos. Malgrat tot, Aragó va aconseguir arribar a París amb les seves notes, ingressà amb tots els honors com a professor a l’escola Politècnica i fou nomenat per Napoleó astrònom de l’observatori de París.
La bona gent de Perpinyà li va alçar un monument que presideix una plaça molt cèntrica que porta el seu nom, i els barcelonins continuen anomenant Meridiana l’avinguda que convida a entrar, o a sortir, de la ciutat pel nord. El mes que ve aquest carrer s’omplirà de catalans que celebraran la diada de l’onze de setembre i per un dia el meridià zero tornarà a passar pel centre de Catalunya.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…