Vés al contingut principal

El meridià de la Meridiana

Durant unes setmanes, entre el maig i el juny de 1848, Francesc Joan Domènec Aragó exercí el càrrec de 25è Cap d’estat de França i Copríncep d’Andorra. Si bé aquest pas per la més alta magistratura de la República –i del Principat veí– fou fugaç, el seu currículum és importantíssim. Aragó, a més de de fer de polític, també féu de matemàtic, físic i astrònom. Un del seus descobriments a l’entorn de la velocitat de la llum va ser la base per al desenvolupament de la teoria de la relativitat.
Però Francesc Aragó, català del nord, és conegut bàsicament perquè se li encarregà la tasca de completar els mesuraments per tal de determinar la longitud exacta del metre, equivalent originàriament a la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre, el meridià de París. Aquest meridià travessa el continent europeu dibuixant una línia que passa per la capital francesa i per Barcelona. Ildefons Cerdà va idear una avinguda que coincidia aproximadament amb aquest meridià, però només aproximadament, perquè el meridià real passa per la platja d’Ocata al Masnou. El meridià de París fou la principal referència geogràfica fins que va ser substituït l’any 1884 pel meridià de Greenwich. 
Francesc Aragó va treballar en els seus càlculs geogràfics al nostre país justament durant els anys de la invasió napoleònica, la qual cosa li comportà diversos problemes. Va haver de fugir en barca cap a l’Alger, però va ser capturat per un corsari espanyol que el dugué a Roses i després a Palamós, on va ser empresonat durant tres mesos. Malgrat tot, Aragó va aconseguir arribar a París amb les seves notes, ingressà amb tots els honors com a professor a l’escola Politècnica i fou nomenat per Napoleó astrònom de l’observatori de París.
La bona gent de Perpinyà li va alçar un monument que presideix una plaça molt cèntrica que porta el seu nom, i els barcelonins continuen anomenant Meridiana l’avinguda que convida a entrar, o a sortir, de la ciutat pel nord. El mes que ve aquest carrer s’omplirà de catalans que celebraran la diada de l’onze de setembre i per un dia el meridià zero tornarà a passar pel centre de Catalunya.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…