Ves al contingut principal

Paco i Serrat

Les caloroses nits d’estiu a ciutat tenen l’avantatge que t’ofereixen la possibilitat d’assistir a innumerables actes a la fresca i de retrobar-te, a vegades, amb la teva mateixa ombra, projectada per cançons que han anat conformant lentament la banda sonora de la teva vida. Aquest any, separats escassament per set dies, he pogut escoltar de nou i en viu les veus ja cansades, però encara en actiu, de Paco Ibáñez i Joan Manuel Serrat.
Tant l’un com l’altre  m‘acompanyen des de fa més de quaranta anys. En Serrat fins i tot des d’abans de poder-lo escoltar en un disc; recordo que la lletra d’aquell «Ara que tinc vint anys» la vaig llegir en una mena de full en ciclostil rebregat de passar per moltes mans. I sóc també dels que encara poden recordar en Serrat cantant el «La, la, la» en català en un gairebé clandestí petit disc de vinil.
Paco Ibáñez ja va entrar en la meva vida a través del casset, aquelles cintes que de tant en tant s’entortolligaven i les havies d’arreglar posant un bolígraf en una de les seves ànimes dentades. Recordo la veu d’en Paco en aquelles gravacions a l’Olympia, posant veu als poetes de la resistència civil en un castellà nítid i clar, i explicant-ho en francès per si de cas no l’acabaven d’entendre. 
Després dels cassets van venir totes les altres andròmines tecnològiques, que en aquestes quatre dècades han estat moltes i ben variades. La història ha avançat a moltes revolucions per minut i el món ha girat com un mitjó, però ells, en Paco i en Serrat, han continuat cantant i m’han acompanyat sense descans. Escoltant la seva veu, ara rememoro la meva vida, les nostres vides, i penso que no hauríem estat els mateixos sense ells. Paco Ibáñez i Joan Manuel Serrat, i la vida continua.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…