Ves al contingut principal

Som analògics

En una societat moderna el fet de poder anar en tren o d’enviar un paquet per correu ordinari és el que marca la diferència. Per molt que avancem en la revolució digital, la nostra naturalesa és analògica i encara ens queda molt lluny la tecnologia que faci possible la teletransportació. A través d’Internet podem trobar les millors pizzeries del món, a Nova York o a Nàpols, i fins i tot podem encarregar una calzone amb ingredients extra al gust de cadascú, altra cosa és que esperis que sorgeixi amorosida, degustable i prou real per la pantalla de l’ordinador.
No, encara ens haurem de refiar de les velles tècniques analògiques durant cinquanta o cent anys més, sobretot per cobrir les nostres necessitats més banals. Suposo que en algun dels nostres restaurants d’avantguarda ja es deuen plantejar nous plats sorgits d’impressores 3D o projectats en forma d’holograma, però el nostre sistema digestiu  continuarà agraint uns hidrats de carboni ben amanidets amb salsa bolonyesa.
Per molt que ens passegem cada dia per les xarxes socials haurem encara d’enfangar-nos en el tu a tu, haurem de mirar-nos a la cara i donar-nos les mans, si volem sentir l’escalf palpable de la companyia humana. De la mateixa manera que la foscor és l’absència de llum, per molt que ens fem els modernets, l’absència de realitat no és la realitat virtual. En aquest aspecte la modernitat s’ha passat de frenada i ens ha volgut vendre el que no és.
Les pizzes encara les hem d’anar a buscar nosaltres mateixos a la pizzeria o, com a molt, esperar que ens la porti un noi amb mototcicleta. Si volem anar d’un lloc a un altre –i no podem anar-hi en cotxe– haurem d’agafar el tren, i si volem enviar un paquet  haurem de confiar en el servei de Correus. Altra cosa és valorar com funcionen avui en dia al nostre país aquests serveis, però això seria una altra i molt llarga història.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…