Ves al contingut principal

El meu alcalde

No el vaig votar, però serà novament el meu alcalde. Com a gironí el respectaré i comptaré amb ell, és com una espècie de contracte democràtic i no hi ha gairebé res més a dir. Espero que escolti les veus de la gent i que treballi amb el més comú dels sentits. Girona és una ciutat que es fa estimar, però ha de comprendre que els gironins, tinguin el color que tinguin i visquin allà on visquin, són la base i el fonament de tot plegat. 
Desitjo que l’alcalde no es deixi enlluernar per focs fatus i que no ens vulgui enlluernar a nosaltres amb focs més fatus encara, o focs d’encenalls, aquells que cremen per cremar i que només deixen cendres empudegadores. Desitjo que governi en funció de nobles ideals i no d’interessos concrets, amb discreció i humilitat, tal com el poeta esperava: «Imposaràs la veritat fins a la mort, sense l’ajuda de cap consol».
En Carles Puigdemont torna a ser el meu alcalde, des d’aquest dissabte. No el vaig votar ni el votaré, faci el que faci, perquè jo no sóc dels seus i el joc polític és així, suposo que ell ja ho entén, només ho repeteixo a benefici d’inventari. Però no per aquesta raó ha d’oblidar els que com jo no l’hem votat, que som molts, i sobretot no ha d’oblidar els mínims comuns denominadors que encara regeixen en una societat moderna, democràtica i laica i que estan per sobre dels ideals més menuts de cadascú.
A canvi de tot això estic disposat a ajudar-lo en el que calgui, a escombrar el meu carrer o a posar les bosses en el recipient adequat, circularé amb responsabilitat acatant els semàfors i les direccions prohibides, pagant els meus impostos sempre que pugui i, també, l’ajudaré personalment a retirar l’escultura que li van instal·lar els Manaies al centre de la ciutat i que ben segur que a ell tampoc li agrada. Quin dia ens hi posem alcalde?


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…