Ves al contingut principal

El darrer missatge de la Berta

Camprodon és un poble arrecerat al mig d’una vall que porta el seu nom. Els seus habitants són gent de muntanya, habituats als capricis del temps, del meteorològic i de l’altre. Cada dia pugen i baixen pel carrer principal, anomenat «València», sense saber exactament el perquè d’aquest nom i veneren sant Patllari, un bisbe barbut que muntava un ase i que en passar per la vall, l’animal, d’una coça, va fer brollar aigua d’una font.
Cada any per la festa major tot el poble es dirigeix a la font, mengen mongetes seques amb llonganisseta i beuen un cava dubtós. Sempre és així, però aquest any faltarà algú important, la Berta. Els camprononins, que són gent agraïda, es van acomiadar d’ella aquest dijous. Tots ells van passar davant dels familiars per donar el condol, i tots van tenir una paraula, un record o una llàgrima per la que fou primera alcaldessa democràtica del poble.
La Berta, nascuda a Perpinyà, fou una dona íntegra, de les que ara ja gairebé no se’n troben. No es va limitar a fer el que fan els alcaldes, perquè ella, republicana i socialista, el que volia sobretot era ajudar la gent. Amb un valor de pedra picada, va lluitar contra els elements, va col·locar el poble en el lloc que es mereixia i el seu fill, uns anys després, va continuar la seva tasca.
 Les seves despulles, en cerimònia laica, van ser rebudes amb una cançó de Jacques Brel –Quand on n’a que l’amour–, aquella que acaba dient el que podria ser perfectament el seu darrer missatge: «Quan només tenim amor, per parlar als canons i només una cançó per convèncer el tambor. Sense tenir res més que la força d’estimar, tindrem sempre a les mans, amics, el món sencer». Vull que aquestes paraules serveixin de recordatori, perquè les hemeroteques són molt injustes i a vegades tan sols recorden els que deixen gravat el seu nom en làpides de bronze.
Adéu Berta, vindrà el dia que el treball vencerà!



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…