Vés al contingut principal

3.650 dies

Alfons Petit, periodista, Cap de Redacció del Diari de Girona


Si vint anys no són res, com assegura el tango, deu anys haurien de ser encara menys... Però no és cert, o almenys no és cert del tot. Deu anys no són res, efectivament, en una perspectiva històrica, però són molt des del punt de vista de la vida quotidiana, de les petites misèries i alegries de cada dia, de cada setmana, de cada mes... Hi ha 3.650 dies, en deu anys, i això són 87.600 hores, i Déu n'hi do la de coses que poden passar en tantes hores, i en tants dies, encara que després als llibres només ocupin una línia, si és que l'ocupen. I per si no n'hi havia prou, amb totes les coses i misèries i alegries que poden passar cada hora i cada dia, les noves tecnologies i les xarxes socials s'han convertit en una mena d'altaveu, o de reemissor, i multipliquen i multipliquen coses, misèries i alegries fins gairebé saturar-nos d'informació. D'informació banal, moltes vegades, però que tot i així troba en aquests mecanismes un camí lliure per a la seva difusió, una i altra vegada.
Per això és bo aturar-se, de tant en tant, i fixar la vista en aquelles coses, misèries i alegries que realment importen, que tenen transcendència, que ens deixen pòsit, que podrien ocupar ni que fos una línia en la història personal de cadascun. Saturats com estem, però, d'informació banal, no sempre és fàcil aquest exercici imprescindible de reflexió, d'introspecció, d'anàlisi. I és precisament aquí on s'agraeix la feina de Quim Curbet, i d'altres, que tenen una estranya habilitat per desbrossar aquesta selva d'informació banal i fixar-se en aquelles coses, misèries i alegries que importen, que tenen transcendència, que ens deixen pòsit i podrien ocupar ni que fos una línia en la història personal de cadascun. I hi reflexionen, i n'escriuen, i ens ofereixen la seva anàlisi perquè nosaltres la compartim, o no, però en fer-ho ens faciliten aquest imprescindible exercici d'introspecció que ens permeti destriar el gra de la palla i no deixar-nos arrossegar per l'allau de missatges intranscendents que ens inunden a cada instant, cada dia, cada setmana, cada mes, cada any...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…