Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2015

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

VILADRAU ENTRE TURONS

Viladrau és un d’aquells municipis de la comarca d’Osona que per capricis geopolítics pertany a la província de Girona. Els seus carrers, empedrats d’història, s’entortolliguen amb els camins que menen de les Guilleries al Montseny i de la plana de Vic a la plana de la Selva. Els viladrauencs són gent discreta que prefereixen viure entre turonets que enmig de muntanyes i per aquesta raó anomenen turons els cims que l’envolten: el turó de la Morera (1.577m), de l’Alzina rodona (1.241m), de les Dalles (1.244m), de la Barraca (1.383m) i el de les Cabrades (905m). En altres llocs serien muntanyes a ple rendiment, aquí només són terreny ondulat, meres oscil·lacions del paisatge. Però Viladrau, vulguis o no, és un poble muntanyenc, els teulats de les cases s’inclinen per suportar les hivernades i als patis es guarda llenya pel que pugui ser. Un campanar punxegut, folrat de tessel·les de colors, es dreça damunt dels teulats i els boscos s’acosten fins a tocar de les cases. A la tardor un roig d…

Tots tenim un passat

Si fa no fa, tots tenim un passat, coses per recordar i per oblidar, silencis ennuegadors i sorolls proscrits, absències irrefutables i presències irreconciliables. Tots anem per la vida amb aquest bagatge, amb el cap cot i la mirada baixa, però intentant alçar les espatlles per aguantar la bossa a l’esquena. Això sempre s’aprèn de sobte, perquè la vida és així i sempre ens dóna lliçons a cops de fuet. Arriba un dia en què comprens que aquella senyora malcarada, que et barra el pas al súper amb el carro de la compra, ha tingut la seva vida, els seus Nadals davant la tele i els seus dies d’esplendor a la sorra de la platja. T’adones que aquell imbècil que es passeja amb uns auriculars enormes algun dia segur que va caminar donant la mà a la seva mare i que el policia que et posa la multa també tenia, com tu, una tieta que se l’estimava molt i que li regalava Sugus d’amagat. Tots tenim un passat que plana com un núvol damunt dels nostres caps i que, irremeiablement, ens persegueix allà on…

L'hortet de les oliveres

Vivim en un país menut, ja ho deia Joan Oliver que en la nostra comptabilitat poètica tres turons fan una serra i quatre pins un bosc espès. Si un muntatge teatral ha de ser la metàfora de la situació actual de Catalunya no hauria de durar més de 15 minuts i s’hauria de representar en un teatre minimalista, de barri. Fer-ho en el Teatre Nacional i en un escenari que sembla una pista de tennis és passar-se tres cantonades. Tot i així s’ha de reconèixer que «L’hort de les oliveres» és un muntatge reeixit, amb bons moments i amb actors excel·lents. Si encara no hi han anat els recomano que ho facin perquè –i aquest és un dels seus punts flacs– es una obra que morirà en si mateixa i no es podrà veure mai més. I dic això no només en aquest cas, sinó en molts altres, perquè al darrere no hi ha una companyia, ni un llibret, i el fet teatral es descompon automàticament com aquell missatge de Missió Impossible. Narcís Comadira ha bastit –i vestit– aquesta obra, ell mateix es caricaturitza en un …

3.650 dies

Si vint anys no són res, com assegura el tango, deu anys haurien de ser encara menys... Però no és cert, o almenys no és cert del tot. Deu anys no són res, efectivament, en una perspectiva històrica, però són molt des del punt de vista de la vida quotidiana, de les petites misèries i alegries de cada dia, de cada setmana, de cada mes... Hi ha 3.650 dies, en deu anys, i això són 87.600 hores, i Déu n'hi do la de coses que poden passar en tantes hores, i en tants dies, encara que després als llibres només ocupin una línia, si és que l'ocupen. I per si no n'hi havia prou, amb totes les coses i misèries i alegries que poden passar cada hora i cada dia, les noves tecnologies i les xarxes socials s'han convertit en una mena d'altaveu, o de reemissor, i multipliquen i multipliquen coses, misèries i alegries fins gairebé saturar-nos d'informació. D'informació banal, moltes vegades, però que tot i així troba en aquests mecanismes un camí lliure per a la seva difusió…

EL QUE QUEDA DEL MES

El mes de juny va afegint deures i havers a la seva comptabilitat i, cada dia que passa, el sol s’aixeca més enrabiat i més valent. Quan te n’adones ja s’ha inflat com un globus de propilè damunt dels teulats i els campanars, bo i deixant anar aquella maleïda xafogor d’estiu que t’abraça com una manta mullada. La flor malva de la berbena ja s’exhibeix en els marges i la terra espera el dia de la revetlla amb alè roent de rostoll. Cada vegada desviem més la mirada cap al mar i, els que no ens el podem permetre, l’imaginem plàcid i ondulat rere les muntanyes. La brisa marina és el darrer horitzó, la darrera esperança. Dia rere dia l’estiu se’ns fa més evident, temps de vacances i pagues dobles, per a alguns, i de nens desvagats que inicien el seu període anual d’hiperactivitat. El món es desplaça per l’univers conegut com un xiclet mastegat i enganxós i els veïns del segon primera decideixen canviar la tele per una d’altaveus més potents, just ara que hem de dormir amb les finestres obert…

El meu alcalde

No el vaig votar, però serà novament el meu alcalde. Com a gironí el respectaré i comptaré amb ell, és com una espècie de contracte democràtic i no hi ha gairebé res més a dir. Espero que escolti les veus de la gent i que treballi amb el més comú dels sentits. Girona és una ciutat que es fa estimar, però ha de comprendre que els gironins, tinguin el color que tinguin i visquin allà on visquin, són la base i el fonament de tot plegat.  Desitjo que l’alcalde no es deixi enlluernar per focs fatus i que no ens vulgui enlluernar a nosaltres amb focs més fatus encara, o focs d’encenalls, aquells que cremen per cremar i que només deixen cendres empudegadores. Desitjo que governi en funció de nobles ideals i no d’interessos concrets, amb discreció i humilitat, tal com el poeta esperava: «Imposaràs la veritat fins a la mort, sense l’ajuda de cap consol». En Carles Puigdemont torna a ser el meu alcalde, des d’aquest dissabte. No el vaig votar ni el votaré, faci el que faci, perquè jo no sóc dels …

El darrer missatge de la Berta

Camprodon és un poble arrecerat al mig d’una vall que porta el seu nom. Els seus habitants són gent de muntanya, habituats als capricis del temps, del meteorològic i de l’altre. Cada dia pugen i baixen pel carrer principal, anomenat «València», sense saber exactament el perquè d’aquest nom i veneren sant Patllari, un bisbe barbut que muntava un ase i que en passar per la vall, l’animal, d’una coça, va fer brollar aigua d’una font. Cada any per la festa major tot el poble es dirigeix a la font, mengen mongetes seques amb llonganisseta i beuen un cava dubtós. Sempre és així, però aquest any faltarà algú important, la Berta. Els camprononins, que són gent agraïda, es van acomiadar d’ella aquest dijous. Tots ells van passar davant dels familiars per donar el condol, i tots van tenir una paraula, un record o una llàgrima per la que fou primera alcaldessa democràtica del poble. La Berta, nascuda a Perpinyà, fou una dona íntegra, de les que ara ja gairebé no se’n troben. No es va limitar a fer…

CAFETERIES

Les primeres cafeteries van sorgir a Istanbul, a la riba de la Banya d’Or, fa gairebé 500 anys i es van anar estenent primer pels territoris de l’aleshores influent Imperi Otomà i després, a través d’Hongria, per tot el centre d’Europa. Probablement en els seus inicis eren indistingibles dels pitjors caus de consum d’alcohol o d’opi, però amb el temps van esdevenir indrets civilitzats i civilitzadors. Llocs de reunió i d’intercanvi d’idees o de recolliment i introspecció. Però ara les cafeteries només conserven del seu esperit el rètol de l’entrada i poca cosa més, ja no són el que eren, la cridòria general que envaeix la majoria dels establiments públics del nostre país, també s’ha apoderat definitivament d’elles, la conversa esdevé crispant i la lectura impossible i, com en aquella profecia d’Orwell, una gran pantalla de plasma escup constantment imatges de partits de futbol fins a la nàusea. Vivim en temps de crisi i de canvi, allà on desapareix una llibreria hi creix una enèsima bot…

Som analògics

En una societat moderna el fet de poder anar en tren o d’enviar un paquet per correu ordinari és el que marca la diferència. Per molt que avancem en la revolució digital, la nostra naturalesa és analògica i encara ens queda molt lluny la tecnologia que faci possible la teletransportació. A través d’Internet podem trobar les millors pizzeries del món, a Nova York o a Nàpols, i fins i tot podem encarregar una calzone amb ingredients extra al gust de cadascú, altra cosa és que esperis que sorgeixi amorosida, degustable i prou real per la pantalla de l’ordinador. No, encara ens haurem de refiar de les velles tècniques analògiques durant cinquanta o cent anys més, sobretot per cobrir les nostres necessitats més banals. Suposo que en algun dels nostres restaurants d’avantguarda ja es deuen plantejar nous plats sorgits d’impressores 3D o projectats en forma d’holograma, però el nostre sistema digestiu  continuarà agraint uns hidrats de carboni ben amanidets amb salsa bolonyesa. Per molt que en…

Medinyà i el punt d’Arquimedes

Tots som iguals i tots som diversos, l’acceptació d’aquesta premissa és el que ens permet viure en societat. Això serveix tant pel que fa als individus com a les col·lectivitats humanes i si, per exemple, la gent de Medinyà se sent diferent de la de Sant Julià de Ramis, doncs no hi ha res a dir, tot i que els individus d’un indret i de l’altre no es diferenciïn radicalment per matisos culturals o religiosos, ni pel color de la pell ni pel nombre d’extremitats. Tot i així la gent de Medinyà vol organitzar-se de diferent manera que els altres i, a partir d’ara, tornaran a alçar bandera i escut en la façana de la seva Casa Consistorial. No hi podem posar cap objecció, només felicitar-los si això els fa més feliços, però –sempre hi ha un però– cal advertir-los que un dia o altre hauran d’ajuntar-se novament amb algun municipi veí, perquè el nostre país no es pot permetre el luxe de tenir tantes entitats municipals. Només des d’una òptica política curta de vista i de gambals, o amb molt poc …

SENTORS D’ESTIU

Amb les calorades primerenques d’estiu arriben també al nostre país les primeres olors, efluvis que recordem des de la infància i que haurem de suportar durant tot l’estiu que s’apropa. És una barreja inconstant però recognoscible. Olor de fruita que acaba madurant eternament dins dels cubells de les escombraries, flaire de socarrim de les barbacoes, i també, a ciutat, rastres de suor que floten entre la gent que espera en un pas de vianants, sentor d’asfalt calent entre les rodes dels automòbils i un flat allargassat d’aire resclosit que sorgeix constantment de les entranyes més profundes de la terra. Sembla com si el paisatge es comencés a dissoldre sense remei, enfangat en una calitja perenne i grapejat per unes mans brutes i greixoses. L’horitzó es comença a fondre enmig de tota una gradació de grisos i ocres, i el vent, quan bufa, només ens porta les olors que sorgeixen de les xemeneies de les fàbriques. Potser només a primera hora, quan el sol retalla la silueta sinuosa del paisatg…

Xiulades

Diuen que qui canta a la taula i xiula al llit no té el seny complit, en canvi ningú diu res de xiular en un camp de futbol, de fet, als camps de futbol s’hi xiula des que el món és món. De l’àrbitre fins al darrer dels afeccionats, d’Abrera fins a Xerta, passant pel camp Nou, tothom xiula sense parar. Els estadis no serien el que són sense la gent xiulant. Jo no hi vaig mai al futbol, però estic segur que també xiularia. Altra cosa, evidentment, és xiular l’himne, el nostre o el d’altri. S’ha de tenir una mica de respecte –ens diuen– en la mesura que esperem també respecte dels forasters. El que passa és que, arribats a aquest punt de la història, quan sona la Marcha Real a la majoria dels catalans se’ns eriça la pell i el xiulet surt de l’ànima. Segur que si dissabte haguessin posat l’Himno a la libertad d’en Labordeta tots l’hauríem escoltat amb respecte. I és que els himnes i les banderes s’han de consensuar i això no es va fer en el moment en què s’hauria d’haver fet, un canvi de r…