Ves al contingut principal

«Winter is coming»

Diuen que a Girona ens ha tocat una espècie de loteria i que s’hi rodaran algunes escenes de «Juego de Tronos», una sèrie d’èxit inspirada –fins ara– en un llibre de George R.R. Martin. Curiosament l’episodi inicial portava per títol «Winter is coming», o sigui: «L’hivern s’acosta» i es va estrenar ara fa just quatre anys, la primavera de 2011, quan CiU va guanyar per primera vegada les eleccions municipals a la ciutat de Girona després de tres dècades de governs socialistes.
Fa quatre anys el PSC va perdre l’alcaldia de Girona i ja no la tornarà a recuperar, ara es fa més evident que mai. Cap de nosaltres tornarà a veure una majoria suficient del PSC per poder governar de nou aquesta ciutat, perquè el PSC, tal com el coneixíem ja ha deixat d’existir del tot. La mort d’aquest partit, o del que en podríem dir la seva ànima, ha estat lenta, però després de la llarga agonia li ha arribat la fi. 
S’ha de reconèixer que la candidata del PSC a Girona ha fet una bona campanya i el partit, des de Madrid, ha fornit fons suficients per pagar cartells i abundosos anuncis als mitjans locals, Girona és una capital de província i això sempre compta a ulls del Sánchez de torn, i s’ha anat a buscar el suport als barris on se suposava que encara hi ha algú disposat a votar la franquícia del PSOE. Però no hi ha res a fer, en aquests quatre anys s’ha perdut gairebé un 10% dels vots i si ens remuntem a fa vuit anys la comparació encara és més dolorosa perquè pel camí han quedat més de la meitat dels electors.
Alguns s’arraparan a la lleu escalfor que encara donen les darreres brases  entre les cendres, d’algun resultat aquí i allà, però no hi ha més. Ara que potser començaran a desembarcar a la ciutat els actors reals de la sèrie, el joc de trons del PSC s’ha acabat i pels llargs passadissos del seu castell es farà evident que només s’hi passegen els fantasmes, que escolten, entre la boira, el murmuri del vent que repeteix: «Prepareu-vos, l’hivern s’acosta».




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…