Ves al contingut principal

Votar per dir prou!

A vegades sembla, sobretot en campanya electoral, que la política és la base sòlida de la societat, que tot sorgeix del discurs polític, d’un determinat discurs polític i que s’hi fonamenta. Els diaris, s’omplen majoritàriament amb fotografies de senyors en corbata que fan declaracions, o que es treuen la corbata per fer alguna bajanada, perquè el publicista de torn els ho ha suggerit.
Però les campanyes electorals són només un tel finíssim que intenta separar precisament la política de la realitat. La política és el que ve l’endemà de les eleccions, és el que fan realment els polítics quan els publicistes es retiren de l’escena. Faríem bé tots si intentéssim recordar els fets dels que fins ara s’han aprofitat de nosaltres, els que han governat d’esquena als nostres interessos, els que volen ofegar els desitjos de llibertat i d’autogovern de tot un poble, i sobretot els del PP que ho han fet tot i a la vegada.
El sistema electoral que tenim és el que és, i ara mateix no podem fer res per canviar-lo, per tant hem de valorar les possibilitats reals dels partits que estan en joc. No és el moment de votar simbòlicament, perquè això només ajuda els que ja no compten amb nosaltres. S’han de votar opcions realistes i si pot ser amb un currículum personal net. Desconfieu dels que us parlen d’experiència, fins i tot a risc de descartar-ne injustament alguns de bons.
Necessitem aire fresc, obrir les portes i les finestres dels ajuntaments. No us creieu les promeses dels que han governat durant anys i panys, traceu una línia vermella al voltant dels corruptes i dels prevaricadors, començant allà on comença el PP i acabant on la vostra consciència us dicti. No us creieu els que més criden, però penseu que a vegades cal cridar per fer-se sentir i que cal alçar el puny per dir prou! Ara és un bon moment per dir prou i per dir-ho hem de votar. Aïlleu-vos del soroll i comenceu a preparar la papereta.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…