Ves al contingut principal

Reflexions

A vegades, potser un dissabte qualsevol, et poses a mirar cap al cel i entre les formes volubles dels núvols comences a veure conills voladors, cérvols rampants i fins i tot la cara rodanxona però inquietant de la Rita Barberà. Et fregues els ulls i el conill s’ha convertit en un cadell de gos juganer i el cérvol en un coala, però el rostre de l’alcaldessa de València continua impertorbable com un dinosaure petrificat.
Els núvols tenen aquestes coses i els inalterables representants del Partit Popular també. Hi ha qui encara els vota, de la mateixa manera que la gent encara vota algun alcalde d’aquí, d’allà o de més enllà que ha fet més vida als passadissos de l’audiència que al ple municipal. I és que hi ha gent que, per molt que l’obliguis a reflexionar, sempre acaba votant els seus, encara que presentin com a cap de llista a Vlad Tepes l’Empalador.
Vlad el Drac fou príncep de Valàquia, defensava els justos i castigava els pecadors en funció de la despietada llei que regnava en la seva època. Al seu país el tenen per un heroi, el mateix país d’on provenen les noies que venen els seu cos pels voltants de La Jonquera i somriuen darrere la barra d’algun club al costat de l’aeroport Girona-Costa Brava, però a la resta del món el seu record va lligat estretament a la novel·lització romàntica de Bram Stroker, que el convertí en Dràcula, aquell que s’alimentava de la sang de les noies verges.
No sé si a La Jonquera, o a Vilamalla, o a Vilobí, en quedaran gaires de noies romaneses verges, perquè prou feina tenen per guanyar-se la vida, però estic segur que si alguna d’elles avui surt al carrer i mira cap al cel d’aquesta primavera nostra hi veurà núvols amb conillets, perquè això encara no els ho pot prendre ningú. Però nosaltres, que aquest dissabte tenim el deure de reflexionar, faríem bé de posar-nos la mà al cor i pensar en tots els que no es mereixen el nostre vot i que encara ens somriuen des dels cartells electorals amb la mirada tèrbola de la Rita o amb el mig somriure cínic d’un dinosaure a punt d’extingir-se.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…