Ves al contingut principal

Reflexions

A vegades, potser un dissabte qualsevol, et poses a mirar cap al cel i entre les formes volubles dels núvols comences a veure conills voladors, cérvols rampants i fins i tot la cara rodanxona però inquietant de la Rita Barberà. Et fregues els ulls i el conill s’ha convertit en un cadell de gos juganer i el cérvol en un coala, però el rostre de l’alcaldessa de València continua impertorbable com un dinosaure petrificat.
Els núvols tenen aquestes coses i els inalterables representants del Partit Popular també. Hi ha qui encara els vota, de la mateixa manera que la gent encara vota algun alcalde d’aquí, d’allà o de més enllà que ha fet més vida als passadissos de l’audiència que al ple municipal. I és que hi ha gent que, per molt que l’obliguis a reflexionar, sempre acaba votant els seus, encara que presentin com a cap de llista a Vlad Tepes l’Empalador.
Vlad el Drac fou príncep de Valàquia, defensava els justos i castigava els pecadors en funció de la despietada llei que regnava en la seva època. Al seu país el tenen per un heroi, el mateix país d’on provenen les noies que venen els seu cos pels voltants de La Jonquera i somriuen darrere la barra d’algun club al costat de l’aeroport Girona-Costa Brava, però a la resta del món el seu record va lligat estretament a la novel·lització romàntica de Bram Stroker, que el convertí en Dràcula, aquell que s’alimentava de la sang de les noies verges.
No sé si a La Jonquera, o a Vilamalla, o a Vilobí, en quedaran gaires de noies romaneses verges, perquè prou feina tenen per guanyar-se la vida, però estic segur que si alguna d’elles avui surt al carrer i mira cap al cel d’aquesta primavera nostra hi veurà núvols amb conillets, perquè això encara no els ho pot prendre ningú. Però nosaltres, que aquest dissabte tenim el deure de reflexionar, faríem bé de posar-nos la mà al cor i pensar en tots els que no es mereixen el nostre vot i que encara ens somriuen des dels cartells electorals amb la mirada tèrbola de la Rita o amb el mig somriure cínic d’un dinosaure a punt d’extingir-se.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…