Vés al contingut principal

Obsolescència planificada

El 24 de desembre de 1924, La Vanguardia obria edició amb 6 pàgines d’anuncis i esqueles, i fins a la pàgina 7 no s’hi començaven a trobar les notícies del dia. La revolució industrial que havia culminat en la producció en sèrie de tota mena de productes es feia evident en la publicitat de l’època, el que no sabien els lectors del diari és que aquell mateix dia a Ginebra es constituïa un càrtel de fabricants de bombetes per pactar la durada dels seus productes.
Les bombetes havien de durar 1.000 hores, ni un minut més, si realment volien fer negoci, i els que estaven allà reunits en volien fer, i molt. Des d’aleshores tots els productes de consum s’han produït pensant en la seva obsolescència, de fet la societat de consum s’ha fonamentat en aquesta premissa: tot s’ha de canviar i s’ha de renovar si volem estar al dia, un fet que ha arribat al seu paroxisme en els articles d’alta tecnologia que moltes vegades ja estan obsolets només treure’ls de la botiga.
A Livermore, una petita localitat de Califòrnia, celebren cada 18 de juny un aniversari peculiar: el d’una bombeta que fa 110 anys que funciona ininterrompudament. Al seu costat hi van instal·lar ja fa temps una webcam que enregistra el dia a dia de la famosa bombeta, de fet la càmera en qüestió ja l’han hagut de canviar tres vegades i el filament incandescent continua i continua, perquè aquest estri va ser produït molt abans que el càrtel Phoebus imposés les seves normes a Ginebra.
Sembla estrany que no hàgim estat capaços de trencar aquesta dinàmica perversa, que omple de residus innecessaris el planeta. Cada impressora que llencem a les escombraries, cada pantalla d’ordinador, acaba en abocadors moltes vegades descontrolats. Tots aquests residus seran el llegat que passarem als nostres fills i mentrestant la bombeta del parc de bombers de Livermore continuarà brillant per il·luminar un futur que van planificar uns quants, pensant només en el seu propi benefici.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
No recordo haver-me perdut mai del tot, si no, no estaria escrivint aquest article, això sí, vaig donar moltes voltes. Ara mateix penso en un dia, a l’Hospitalet del Llobregat, que anàvem perduts per carrers sinuosos i tornant al punt inicial una vegada i una altra, una cantonada presidida per un establiment força rònec anomenat «Bar El que faltava». Tot i així també vam ser capaços de trencar aquell bucle pervers amb una cervesa i una tapa de ronyons sobrevolada per unes quantes mosques.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha…

Llibres i roses

Hi ha dies sense esma, en què ens llevem a contrapèl i que tot fa l’efecte d’haver-se confabulat en contra dels nostres anhels. Un cel gris i pesant ens fa ajupir el cap i els titulars dels diaris ens fuetegen amb notícies que no volem llegir. El nostre país ens sembla un indret inhabitable i els carrers s’estrenyen en la perspectiva, com en aquella escena de la Guerra de les galàxies en què els protagonistes estan a punt de ser esclafats en una premsa de reciclatge. Però arriba el mes d’abril i amb ell el gloriós dia dels llibres i les roses. El cel ens apareix més alt, més blau i més amable, encara que amenaci amb pluja, i els catalans, malgrat tot, ens sentim orgullosos de ser-ho. No hi ha cap dia com aquest, enlloc. Tothom es passeja content per carrers i places, fins i tot els que no compren mai un llibre, ni tenen intenció de fer-ho, perquè els llibres, com les roses, només amb la seva presència i amb la seva olor ja transmeten un sentiment de felicitat. Al carrer hi ha parades de…