Ves al contingut principal

Obsolescència planificada

El 24 de desembre de 1924, La Vanguardia obria edició amb 6 pàgines d’anuncis i esqueles, i fins a la pàgina 7 no s’hi començaven a trobar les notícies del dia. La revolució industrial que havia culminat en la producció en sèrie de tota mena de productes es feia evident en la publicitat de l’època, el que no sabien els lectors del diari és que aquell mateix dia a Ginebra es constituïa un càrtel de fabricants de bombetes per pactar la durada dels seus productes.
Les bombetes havien de durar 1.000 hores, ni un minut més, si realment volien fer negoci, i els que estaven allà reunits en volien fer, i molt. Des d’aleshores tots els productes de consum s’han produït pensant en la seva obsolescència, de fet la societat de consum s’ha fonamentat en aquesta premissa: tot s’ha de canviar i s’ha de renovar si volem estar al dia, un fet que ha arribat al seu paroxisme en els articles d’alta tecnologia que moltes vegades ja estan obsolets només treure’ls de la botiga.
A Livermore, una petita localitat de Califòrnia, celebren cada 18 de juny un aniversari peculiar: el d’una bombeta que fa 110 anys que funciona ininterrompudament. Al seu costat hi van instal·lar ja fa temps una webcam que enregistra el dia a dia de la famosa bombeta, de fet la càmera en qüestió ja l’han hagut de canviar tres vegades i el filament incandescent continua i continua, perquè aquest estri va ser produït molt abans que el càrtel Phoebus imposés les seves normes a Ginebra.
Sembla estrany que no hàgim estat capaços de trencar aquesta dinàmica perversa, que omple de residus innecessaris el planeta. Cada impressora que llencem a les escombraries, cada pantalla d’ordinador, acaba en abocadors moltes vegades descontrolats. Tots aquests residus seran el llegat que passarem als nostres fills i mentrestant la bombeta del parc de bombers de Livermore continuarà brillant per il·luminar un futur que van planificar uns quants, pensant només en el seu propi benefici.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…