Ves al contingut principal

Girona Futbol Club

Il·luminats per les primeres clarors del segle XX, un grup d’estudiants gironins va començar a practicar el futbol al Camp de Mart, amb pilotes de cuir fetes a mà i a l’ombra dels plàtans centenaris de la Devesa, el gran parc arbrat de la ciutat. Aviat el que semblava la fal·lera d’uns quants arreplegats esdevingué alguna cosa més i es van anar forjant equips per acabar formant, el juliol de 1930, el que fins ara ha vingut denominant-se Girona Futbol Club.
D’aquells primers esportistes poca cosa en queda ja en el record dels gironins. Fèlix Farró, Damià Escuder o Domènec Balmanya només són noms que remoregen en la llunyania. No queda ni el camp fundacional a Vista Alegre, que fou centre bulliciós de la vida esportiva de la ciutat durant molts anys. El Girona va deixar el nucli urbà als anys setanta, per fugir cap al turó de Montilivi i des d’aleshores la ciutat es mira el futbol d’una altra manera, els gironins el veuen a la tele o, alguns, directament a la llotja del Barça.
El Girona FC, potser per descurança dels mateixos ciutadans que l’haurien d’haver impulsat quan calia fer-ho, va anar quedant en mans de gent estranya, molt estranya. Alguns diran que en l’esport no hi ha ni un pam de net i és veritat, però la brutícia acumulada en les oficines dels directius d’aquesta entitat és d’antologia. Només cal recordar que el propietari està en parador desconegut i buscat per la Interpol: perquè els que ho desconeixen es facin una idea de la qüestió.
Ara, el club, que continua ostentant el nom i els colors de la ciutat, està a punt de pujar a primera divisió, una fita mai aconseguida abans, però aquest moment em produeix com una mena de melancolia. Penso en tot el que va ser el futbol gironí i en les il·lusions de tantes generacions d’esportistes que  podrien haver-se vist recompensades, sinó fos que ja s’han diluït, abans de començar, entre un fangueig insondable d’interessos. El Girona FC potser arribarà a jugar a primera, però mai me’l podré sentir meu.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …