Ves al contingut principal

Girona Futbol Club

Il·luminats per les primeres clarors del segle XX, un grup d’estudiants gironins va començar a practicar el futbol al Camp de Mart, amb pilotes de cuir fetes a mà i a l’ombra dels plàtans centenaris de la Devesa, el gran parc arbrat de la ciutat. Aviat el que semblava la fal·lera d’uns quants arreplegats esdevingué alguna cosa més i es van anar forjant equips per acabar formant, el juliol de 1930, el que fins ara ha vingut denominant-se Girona Futbol Club.
D’aquells primers esportistes poca cosa en queda ja en el record dels gironins. Fèlix Farró, Damià Escuder o Domènec Balmanya només són noms que remoregen en la llunyania. No queda ni el camp fundacional a Vista Alegre, que fou centre bulliciós de la vida esportiva de la ciutat durant molts anys. El Girona va deixar el nucli urbà als anys setanta, per fugir cap al turó de Montilivi i des d’aleshores la ciutat es mira el futbol d’una altra manera, els gironins el veuen a la tele o, alguns, directament a la llotja del Barça.
El Girona FC, potser per descurança dels mateixos ciutadans que l’haurien d’haver impulsat quan calia fer-ho, va anar quedant en mans de gent estranya, molt estranya. Alguns diran que en l’esport no hi ha ni un pam de net i és veritat, però la brutícia acumulada en les oficines dels directius d’aquesta entitat és d’antologia. Només cal recordar que el propietari està en parador desconegut i buscat per la Interpol: perquè els que ho desconeixen es facin una idea de la qüestió.
Ara, el club, que continua ostentant el nom i els colors de la ciutat, està a punt de pujar a primera divisió, una fita mai aconseguida abans, però aquest moment em produeix com una mena de melancolia. Penso en tot el que va ser el futbol gironí i en les il·lusions de tantes generacions d’esportistes que  podrien haver-se vist recompensades, sinó fos que ja s’han diluït, abans de començar, entre un fangueig insondable d’interessos. El Girona FC potser arribarà a jugar a primera, però mai me’l podré sentir meu.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…