Vés al contingut principal

Cotxes, bicicletes i vianants

Les nostres ciutats, velles i arrapades a aquesta terra capriciosament irregular, no han estat concebudes pel tràfec de la vida en general, fins i tot els eixamples més moderns estan mancats d’un enfocament racional d’aquesta realitat que ens imposa la convivència de vehicles a motor, bicicletes i vianants. En molts indrets la solució és complicada o gairebé impossible, però en altres la deficiència és imperdonable.
Quan es tracta de cascs antics, de carrers estrets i tortuosos s’ha de prioritzar clarament la circulació a peu i, quan es pugui compaginar, també la de bicicletes. De fet, ja fa temps que es fa, molts ajuntaments ho han comprès o ho van entenent de mica en mica. Però sempre anem a remolc de la realitat –suposo que com en molts altres aspectes– i no es projecta pensant clarament per quin model viari s’aposta.
Primer s’ha de prioritzar i promoure la utilització del transport públic, cap racó de la ciutat pot quedar sense una solució en aquest sentit, s’ha de facilitar la circulació i l’estacionament de bicicletes, però també s’ha de promoure i facilitar al màxim, sobretot en vies més modernes, el moviment dels que, com jo, hem decidit anar per la vida a peu, que és –suposo– la més normal de les decisions.
No ens hem de trobar amb obstacles insalvables, ponts que només estan destinats a la circulació de vehicles, vies en les quals només es pot caminar per la cuneta o carrers on els vehicles –i altres embalums– envaeixen constantment l’espai vital dels vianants. Les ciutats, les nostres ciutats, europees i mediterrànies, han de ser per ser viscudes al ritme dels vianants, les bicicletes i el transport públic s’han d’acomodar als primers i els cotxes han d’utilitzar-se només quan s’han esgotat totes les altres possibilitats. Tot això pot semblar una obvietat, però s’ha de repetir de tant en tant perquè encara hi ha qui no ho entén.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El caçador de camins

Per definició és algú que camina. Surt de casa aviat, encara de fosc, amb botes de mitja canya i mitjons gruixuts. Porta a la motxilla els atuells necessaris per sobreviure durant tota una jornada enmig de la natura més esquerpa. Generalment va en grup, pertany a un club excursionista que organitza sortides cada cap de setmana. S’ha passejat per tots els indrets del país, però encara troba un objectiu nou, un camí que roman amatent. El paisatge s’amaga darrere del clatell del caminant que el precedeix, però és igual, perquè de fet el seu propòsit és caminar, els seus ulls miren fixament el que trepitja, sap que en qualsevol moment pot perdre el peu, pot relliscar fatalment i no permet que res l’entretingui. De tant en tant, ell i els seus companys s’aturen, per reprendre forces, treuen un entrepà i se’l mengen asseguts damunt d’unes pedres, i aprofiten per parlar de les seves coses, quefers quotidians que queden pendents d’una excursió a l’altra. Mentrestant, els ocells parrupegen ent…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…

En llatí, si us plau

Vivim en un món de primaveres que s’encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s’avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos. Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès. Però, de mica en mica, es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l’eixut discurs dels magistrats i l’infeliç idioma dels ignorants. Gent de vi ranci i d’olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per aniquilar la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l’esperit nacional-catòlic de l’imperi i tam…

Rajoy i la Fantaciència

Vivim en un món on ens entrebanquem amb el futur a cada passa. El futur ho envaeix tot, vull dir aquell futur juganer que fundaren Meliès i Verne i que ens assalta contínuament des de les pantalles del cinema, dels televisors, de les consoles de joc i, també, des dels faristols dels polítics quan han de fer promeses.
Aquest futur ha deixat de ser estrictament ciència-ficció per esdevenir el que els italians ja denominen «Fantaciència», fruit de la interacció entre la imaginació contemporània, l’opinió pública, la ciència, la tecnologia, l’epistemologia i, probablement, la demoscòpia i el que alguns espavilats estudien en els màsters d’economia.
Ahir Mariano Rajoy va venir a Catalunya per demostrar que a Madrid són devots de la Fantaciència i que ell és descendent directe d’aquells genis del primer cinema i de la novel·la de gènere futurista. Sota un rètol on deia «Conectados al futuro» va prometre el que ja havien promès altres –fins i tot ell mateix– mentre un nombrós públic se’l mirav…